La National Gallery de Londres que retrata Frederick Wiseman no és del tot la meva; a mi em sembla encara més apassionant i que la vida hi batega més fort del que ell presenta. I la veig (o ara l’imagino) amb un cromatisme més viu i llums més càlides. Però la imatge d’aquesta pinacoteca formidable que brota del seu relat elegant però fred m’ha interessat moltíssim. El trobo una evocació ajustada de la realitat d’una institució que sempre m’ha captivat i que, com a visitant freqüent, m’ha semblat magnífica des de la primera vegada que vaig travessar el vestíbul de la Sainsbury Wing, l’accés a l’ala de l’ampliació modèlica de Robert Venturi i Denise Scott Brown, que et convida a pujar l’escala que et deixarà a prop del blau immaculat del Bateig de Crist de Piero della Francesca.
L’exemplaritat i el prestigi d’aquesta formidable pinacoteca global no resulta de l’acumulació d’aportacions puntuals d’uns directors “estrella” més o menys inspirats i ocurrents. És el resultat de dècades de feina competent i eficaç per part de bons equips de gestió, direcció, conservació, educació, infraestructura… Moltes de les raons que mantenen tant alt el llistó de qualitat d’ aquesta institució es revelen en un film que mira de mostrar el transcórrer de la vida diària a sales, aules, laboratoris i despatxos i n’enfoca la complexa (i complicada) activitat quotidiana. Compartim les preocupacions de la gerència que àrduament fa quadrar el balanç d’un pressupost minvant. Observem la tasca dels equips de restauració i alguns de llurs principis i directrius, fronterers entre la tècnica i la ètica. Intuïm la feina del director, Nicholas Penny en el moment del rodatge del documental (2012). El veiem immers en dilemes respecte dels públics, calibrant fins a quin punt (i en quins punts) les necessitats d’aquest han de marcar o condicionar la política del museu; l’identifiquem enmig dels vernissatges elegants amb patrons i patrocinadors; o manifestant-se reticent davant la temptacions d’una esponsorització suculenta però poc coherent amb la idiosincràsia del museu, encara que altres membres del seu equip la defensin amb algun entusiasme. Em sento a prop del criteri d’aquest professional competent i de discurs ben matisat, allunyat del format ara més habitual de “curator-venedor-de-fum” que tant d’èxit té en institucions més provincianes. I em sembla quelcom remarcable que sigui un historiador de l’art ja que la “National” londinenca acredita una exitosa trajectòria de directors-historiadors de l’art–com el Metropolitan Museum, el “Louvre”, el Kunsthistorisches Museum, la Bayerischen Staatsgemäldesammlungen, la Galleria dels Uffizi, etc– que és un perfil al qual, decebedorament, en aquest món meridional nostre se li concedeix cada vegada menys valor –força menys, per exemple, que al de “gestor/animador/comunicador cultural”, tan escumejant i “a la mode”.
A mi, però, els moments que m’han interessat més del film són aquells que la càmera es concentra en les variades activitats dels equips d’educació i conservació. Els primers, coordinant diàlegs creatius amb les pintures per part dels espectadors de qualsevol edat i condició, o d’artistes convidats (poetes, ballarins, pintors que han trobat estímul en aquelles sales, en la conversa amb alguna de les obres dels entranyables mestres antics). O exhibint enginy, competència i empatia davant reptes tan exigents com acostar aquelles obres remotes a la primera mirada infantil –confiant potser que més endavant aquells petits no es desconnectin de l’herència artística que haurien de considerar pròpia—o com fer el miracle d’oferir-ne almenys una intuïció a un grup invidents interessadíssims en una bella pintura de Pissarro. Els segons, concentrats amb el muntatge d’una exposició sobre Leonardo, una mostra “sense risc” –d’èxit de públic garantit–, però també de gran interès artístic, i científic; o “actuant” durant les concorregudes “Free Talks” o “in-deepth talks”: presentant un quadre amb un discurs precís, rigorós, ben construïts i suggestiu en la seva capacitat per caracteritzar l’essencial d’aquelles pintures, i de mostrar-ne la part de l’ànima que ens és possible intuir, segles després, gràcies als rics sediments dipositats pel llarg, ample i poderós riu de la història de l’art. Són explicacions –les de la conservadora de llargs dits que sembla escriure-les en l’aire de la sala– que obren les portes a una contemplació més intensa, que transformen el visitant en contemplador i que s’esforcen per modular un ventall ampli de narracions que evitin que ningú no quedi exclòs del llegat artístic, per donar-hi la benvinguda a tothom.
Tot i que en el seu gènere i temàtica jo encara prefereixi A passion for the Hermitage d’Aliona van der Horst, trobo que “National Gallery” és una magnífica pel·lícula sobre un museu. Serà una útil eina didàctica en cursos de formació d’historiadors de l’art, museòlegs o restauradors i un bell document visual per refutar una afirmació molt de moda entre els “curators” que surfegen les onades del mercat de l’art, aquella que pressuposa que els museus d’art “antic” són dipòsits d’antigalles fins que arriben ells per a reviscolar-los amb les seves idees transgressores sobre exposicions i museologia –aquests “curators” la transgressió i la capacitat “revolucionària” la duen de sèrie.
Bé, doncs aquí tenen una evidència d’una pinacoteca plena d’obres clàssiques d’història formidable, indiscutible actualitat i infinitament més vives que moltes obres-petard presumptament provocadores i immediatament oblidades. I bullint de vida, d’idees i de passió. Tanta com a les mirades atentes del variat públic que retrata Wiseman, sovint conscient que les pintures també ens miren i ens interroguen . Em sembla que, en el cas de la “National” a això hi contribueixen decisivament dos factors. El primer és el fet tan extraordinari que una pinacoteca d’aquesta categoria, plena de tresors inoblidables –i imprescindibles– sigui d’accés gratuït. Tant perquè posa el preciós contingut de la “National” a disposició de tothom tantes vegades com el visitant i el londinenc ho desitgi, ni que sigui per veure’n una sala, o visitar-hi tant sols una obra i pensar-hi una estona. El segon, lligat amb l’anterior, és la situació al cor de Londres que converteix les sales –o una sala, o una sola obra– en un destí magnètic en qualsevol passejada pel centre de la ciutat –de vegades només la cafeteria a la ritual confortable i concorreguda hora del té—i en un fascinant escenari que batega al ritme de la ciutat.
Fotos: Joan Bosch i Ballbona