La contrucció de la rèplica de la Nao San Juan, un ambiciós projecte de patrimoni flotant

En el marc de la capitalitat europea de la Cultura 2016 a la ciutat de Donostia, s’ha iniciat el projecte de construcción d’una rèplica del ballener San Juan, construït originament al port de Paisaia el 1563 i desaparegut dos anys després al Canadà.

L’estiu de 1565 es va enfonsar a Red Bay, a la costa sud de Labrador, un vaixell basc carregat de greix fos de balena quan estava a punt d’iniciar el viatge de retorn. El seu descobriment i la seva excavació en les fredíssimes aigües de Red Bay s’han convertit en un dels símbols del patrimoni submergit fins al punt que Comitè Científic Internacional d’Arqueologia Subaquàtica de la Unesco va decidir adoptar com a icona la silueta del San Juan.

Pasaia

Imatge: http://sanjuan2016.eu/

Duran la segona meitat del segle XVI Red Bay era un port que acollia una important població de baleners bascos que s’hi instal·laven durant la temporada de caça de balenes. Es calcula que podria haver fins a 9 o 10 vaixells com el San Juan ancorats a Red Bay alhora. L’oli de balena era un bé escàs i molt preuat. Feia una flama més brillant que els olis vegetals i era emprat per la fabricació de sabó, productes farmacèutics i en el tractament de teixits.

El San Juan es trobava a Red Bay quan es va enfonsar per causes desconegudes. Les excavacions no van posat al descobert cap resta humana de manera que probablement tota la tripulació va salvar-se del naufragi. Les recerques, en arxius de tot el món, per part de la historiadora canadenca Selma Barkham, van permetre localitzar el derelicte l’any 1978. Immediatament es van iniciar les excavacions, dirigides per Robert Grenier, que s’allargarien fins el 1985, amb un total de 14.000 hores d’immersions per recompondre les formes i la història del San Juan. Les investigacions van descobrir que es tractava d’una embarcació de 25 metres d’eslora i 7,5 de mànega, amb una tripulació de 60 persones. En el moment de l’enfonsament transportava entre 800 i 1000 bótes de greix de balena que es corresponen amb el greix de 6 a 9 cetacis. Els arqueòlegs marins van extreure més de 3000 peces de fusta, es van fer més de 22000 fotografies, es van recuperar milers d’objectes i fragments d’objectes que donaren molta informació sobre la vida quotidiana a bord del vaixell, des de sabates de mariners fins recipients de ceràmica, alguns pràcticament intactes. Entre els altres descobriments importants havia instruments de navegació com un rellotge d’arena, una brúixola i un astrolabi.
Ara, l’associació dedicada a la conservació del patrimoni marítim basc Albaola, ubicada en unes antigues drassanes del port de Pasaia, s’ha proposat l’ambiciós repte de construir una rèplica del San Juan seguint les tècniques de construcció tradicional i fer-lo navegar per representar la capitalitat cultural europea de Donostia, tot reivindicant la convivència i les llengües minoritzades d’Europa, així com la gesta d’aquells antics mariners bascos.

Podeu seguir el desenvolupament aquest interessant projecte en el següent enllaç: http://sanjuan2016.eu/

Eliseu Carbonell, ICRPC.

Font de la Canya d’Avinyonet del Penedès: Recerca i patrimoni enològic

Catalunya és terra de vins i disposa d’un patrimoni enològic excepcional. Aquesta rica herència patrimonial ha generat, especialment en els darrers anys, una oferta d’experiències enoturístiques que ens possibiliten disposar i accedir a un major coneixement del món del vi.

La recerca científica té un paper essencial per aprofundir en  aspectes  diversos sobre els orígens de la vinicultura. Un exemple l’identifiquem en els estudis que s’efectuen en l’assentament arqueològic de la Font de la Canya d’Avinyonet del Penedès. Aquest nucli va ser un centre de mercaderies actiu durant l’època preibèrica i ibèrica (segles VII-II aC) i destaca per documentar-se les evidències més antigues sobre els inicis del conreu de la vinya i l’elaboració de vi al Penedès.

Durant aquest agost i fins el 28 de setembre s’efectua la 15a campanya d’excavacions arqueològiques en aquest assentament amb un equip interdisciplinar format per arqueòlegs i especialistes en arqueobotànica i micromorfologia. Les intervencions dutes a terme han possibilitat recuperar diversos testimonis de la cultural material vinculats directament amb la pràctica de la vitivinicultura i el consum del vi. En aquest sentit s’han documentat elements com  àmfores per al transport, podalls de ferro per al manteniment de la vinya o bases  de premsa per a fer vi.

Destaca la documentació del major conjunt de llavors de Vitis vinifera ssp. vinifera en tot el nord-est peninsular i les conclusions dels estudis  realitzats aporten dades d’un alt interès com, a tall d’exemple, la relació estreta entre  la introducció de la vitivinicultura i el consum del vi al Penedès amb els contactes colonials, especialment els fenicis. Cal esmentar que, en el marc del procés de recerca la direcció de les intervencions arqueològiques signaran el proper setembre un conveni entre Vinseum, la DO Penedès i la Universitat Rovira i Virgili per realitzar estudis d’ADN amb les nombroses llavors de raïm carbonitzades recuperades.

El treball a l’assentament de Font de la Canya no s’atura a la fase de recerca.  L’equip del jaciment impulsa diverses accions de difusió, comunicació i socialització de la recerca i dels coneixements generats durant les investigacions realitzades.  Les propostes pedagògiques permeten donar a conèixer,  en un entorn privilegiat de vinyes i oliveres, el bressol de la vitivinicultura al Penedès durant els segles VII-II aC. En aquest context, destaca el Taller ArqueoVitis que reprodueix tot els passos de la investigació científica per poder recuperar llavors i fruits carbonitzats, uns processos de recerca que possibiliten conèixer la vitivinicultura, l’agricultura i la alimentació dels ibers de la Font de la Canya. En el marc d’aquesta vocació de comunicació és admirable l’esforç per emprar eines com xarxes socials o una completa web pròpia del jaciment per donar a conèixer aquest jaciment.

El treball de l’equip de Font de la Canya, en definitiva, és un exemple extraordinari de bones pràctiques d’usos del patrimoni cultural i en processos de patrimonialització, així com de les utilitats de la comunicació de la recerca.

Antoni Rojas Rabaneda, ICRPC.

Salàs de Pallars

Dissabte passat vaig intervenir en l’acte d’inauguració de l’exposició Àlbum de la Gran Guerra 1914, organitzada pel Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç i l’Ajuntament de Salàs de Pallars. Pujàvem el mateix dissabte havent dinat i al coll de Comiols va començar a ploure intensament. A Tremp, la pluja va parar el temps de veure, un moment, la Llibreria Central que condueix Cisco Prats, i només d’arribar a Salàs, al local de les antigues escoles, hi va tornar i no va parar fins passades les vuit. La sala estava atapeïda, l’alcalde es mostrava satisfet i Cisco Farràs i la seva dona, que és la regidora de Cultura, tractaven dels darrers detalls de la inauguració. Una estona abans, Cisco Farràs, ànima i inspirador de l’exposició, ens l’havia mostrat en una visita exprés. Vaig quedar del tot meravellat. L’eficàcia elemental del discurs expositiu, els textos literaris que transportaven a una atmosfera entre eufòrica i plàcida en l’arrencada de l’estiu de 1914, el dramatisme i el xoc de l’esclat del conflicte, i la intensitat dramàtica de les imatges de les trinxeres dels dos costats en conflicte, servien de marc d’alguna de les col·leccions de cromos, principalment de la xocolata Amatller. En un espai reduït i una escenografia de primeríssim nivell, amb un sol cop d’ull és fàcil de percebre l’explosió del mapa d’Europa, la vida i el sofriment de la gent, tantes morts acumulades per causes sovint incomprensibles als ulls humanament escèptics de les gents de procedència diversa, que Gaziel havia trobat i havia vist canviar de comportament un cop instal·lada la guerra. La guerra i les seves misèries, els aprofitats de sempre i, finalment, la pau.

I l’impacte de la guerra a Catalunya. Una societat dividida, una opinió pública enfervorida, un nou periodisme, una literatura de la guerra, unes expectatives polítiques, totes les grans oportunitats econòmiques amb les grans fortunes desaprofitades, el fracàs de l’escena internacional com a fórmula per solucionar el plet català amb Espanya. L’acomodació dels uns, l’escepticisme dels altres, la radicalització del moviment obrer, la manca de cintura política de les elits catalanes i espanyoles. L’impacte, al Pallars, de la mort del gran impulsor de l’aprofitament hidroelèctric del Pirineu, i fundador de La Canadenca, F.S. Pearson, l’any 1915, a bord del Lusitània. Una guerra que, ara, en el seu centenari desperta un interès renovat, amb noves revisions historiogràfiques i un gruix important de noves publicacions de caire memorialístic i dietarístic, i que arriba a la premsa escrita com la sèrie que Plàcid Garcia Planas ha començat a La Vanguardia amb l’encapçalament d’una tira d’alguns dels cromos de xocolates Amatller.

Cisco Farràs em va explicar que hi ha més de cinquanta col·leccions de cromos sobre la Gran Guerra, amb prop de quatre mil cromos en total, que van anar sortint al fil dels esdeveniments com una versió acolorida i potser endolcida per a la mainada.

Però tot i ser important l’exposició, com no en veurem potser cap d’altra a Catalunya, el més important que vaig percebre va ser la vibració col·lectiva de tot un poble emocionat per la transformació que, animada pel Cisco Farràs, s’ha produït al voltant del projecte i de la realitat de les Botigues Museu de Salàs de Pallars. Una farmàcia, una barberia, una merceria i perfumeria, un bar, un estanc, una botiga d’ultramarins, on l’instint col·leccionista i la passió pedagògica del Cisco s’han posat al servei d’una idea de dinamització col·lectiva. Una idea de recuperació de la memòria, però sobretot de la història i de presentació dels grans canvis socials i culturals a través dels productes de les diferents botigues i del disseny i la publicitat. El més important de tot és que amb tota la modèstia i pocs recursos, però amb molta imaginació i idees clares, aquest projecte ha girat com un mitjó la vida i les expectatives del poble. El patrimoni al servei del futur i lluny de les inèrcies encarcaradores i massa elitistes.

Joaquim Nadal i Farreras, ICRPC. Article publicat a El Punt AVUI

L’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya

La Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni ha encarregat a l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural de posar en funcionament l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya.

L’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya neix amb la voluntat de donar servei als centres museístics i de patrimoni cultural del país, amb l’objectiu de contribuir a millorar el coneixement i la relació d’aquests centres amb els seus públics.

El primer projecte de l’Observatori consisteix en emetre un diagnòstic sobre la situació actual dels museus de Catalunya en relació al coneixement dels seus públics. Amb aquesta finalitat ja s’ha enviat un primer qüestionari als museus registrats de Catalunya per tenir unes primeres informacions sobre la percepció que els museus tenen dels seus públics i el paper que els otorguen.

En aquesta etapa de forta crisi econòmica que està laminant el finançament de molts museus de casa nostra, l’anàlisi que estem iniciant vol ser una primera fotografia sobre el rol que els museus adjudiquen als seus públics. Responen els museus davant la crisi amb unes estratègies que donin un paper més preponderant als visitants? O bé la crisi és tan profunda que prou feina hi ha a mantenir la institució amb els mínims vitals en funcionament?

En fases posteriors, el diagnòstic sobre la situació actual es completarà amb una avaluació dels diversos mecanismes que els museus utilitzen per mesurar i conèixer els seus públics: quin programari es fa servir a l’entrada per a comptabilitzar les persones que entren? Si es fan enquestes, quines són les metodologies que s’empren? Es realitzen altres estudis que es proposin conèixer els comportaments dels visitants a l’interior de l’espai museístic? S’analitzen les queixes i els suggeriments que els visitants expressen espontàniament? El museu revisa regularment les dades d’ús i trànsit que els usuaris virtuals realitzen quan consulten el web de la institució?

Cal remarcar que el més important en la gestió dels seus públics per part del museu és el seu personal, els seus professionals. Per tant, un apartat a tenir en consideració per a conèixer la situació actual serà aprofundir en l’organització dels museus. Entre el seu personal hi ha qui es dedica als públics com a tasca prioritària? Aquest és un punt especialment sensible, doncs la manera com l’Observatoti dels Públics pot col·laborar amb els museus en el futur és en la formació dels seus professionals i posant al seu abast eines i manuals que permetin no només generar informació pertinent, sinó, i molt especialment, convertint la informació en coneixement compartit dintre de l’organització. Un coneixement que millori la planificació, gestió i avaluació de les exposicions i activitats.

L’ICRPC es posa a disposició de tots els museus i equipaments patrimonials del país per col·laborar en aquesta iniciativa que neix amb la voluntat de ser un projecte a llarg termini. L’Observatori dels Públics neix amb la missió de contribuir a millorar el servei que els museus donen als seus públics, així com treballar per aconseguir que els museus ampliin la seva base social.

Antoni Laporte

LA CLAU DEL REGNE

Com es va fer el 2012 amb Parva Gerunda, s’aprofita l’ocasió d’una exposició al Museu d’Història de la Ciutat per anar confegint una Història de Girona que, ara, s’enriqueix amb el volum Girona medieval. La clau del regne (Girona, Ajuntament, 2014). Si el primer volum ens acostava a la ciutat antiga, aquest ens acosta, des d’aspectes molt diversos, a la ciutat medieval.
El títol ja ens transporta a una època en què Girona, vil·la fortificada, va esdevenir en molts aspectes una capital administrativa i política i un baluard per a la defensa del regne. Aquest volum és, en molt bona mesura, un recorregut per l’impacte a la geografia urbana de la dialèctica entre el creixement urbà, demogràfic, social i institucional, i la successiva delimitació dels recintes fortificats que en van condicionar el desenvolupament. La condició de ciutat fortificada en feia la clau, el control del pas, i per bé i per mal, feia honor a l’arrel mateixa de la decisió fundacional dels romans. Plaça forta amb l’avantatge del domini sobre el seu territori i la hipoteca, en temps de guerra, de patir setges successius.
El conjunt del volum queda acotat entre el segle VIII, amb l’inici del domini carolingi de la ciutat, i la fi del segle XV, marcat per la Guerra Civil catalana de 1462-1472.
Eduard Canal ens presenta l’evolució del govern de la ciutat. Una ciutat sense govern propi, marcada, en els segles alt medievals, pel poder de l’Església i pel poder del rei o dels delegats del rei, cada cop amb més preeminència en el seu paper militar de control de parts diverses dels castells i de les muralles, que eren la part essencial del sistema defensiu. Però el desenvolupament urbà i la diversificació de l’activitat econòmica van fer inevitable el sorgiment d’un tercer poder de caràcter civil i urbà, el poder municipal, que va viure dels diferents privilegis reials fins a constituir el sistema de jurats que no es va acabar d’estabilitzar del tot fins a finals del segle XV, amb la introducció de l’atzar amb la insaculació.
Marc Sureda, per la seva banda, ens presenta el paper preponderant de l’Església en la vida de la ciutat medieval, a partir del domini de l’entorn de la Catedral, primer a Sant Feliu, més endavant en un règim compartit (Sant Feliu i Santa Maria cocatedrals) per arribar, finalment, al predomini d’una única catedral intramurs. La geografia de les diferents institucions eclesiàstiques (convents, monestirs, institucions benèfiques, hospitals), del seu paper, i dels seus dominis, expressa gràficament el repartiment de la ciutat i el predomini eclesiàstic per damunt dels dominis reials.

20140731_122547

20140731_141419

Josep M. Nolla, amb el bagatge i el coneixement de tots els treballs que ha compartit amb el grup d’història i cartografia urbana, ens presenta, primer, l’evolució de les fortificacions de la ciutat i, després, el mateix creixement de la ciutat. De fet són dues aportacions complementàries. Ens adonem de la importància de l’ampliació carolíngia de la muralla romana i, especialment, de la gran obra pública duta a terme a l’entorn del límit septentrional de la ciutat, que veu sorgir nous contraforts potentíssims que aguanten un primer eixample urbà, i podem veure com, en el segle XIV, Pere el Cerimoniós, en una visió optimista de l’evolució que estava fent la ciutat en el seu creixement per l’Areny (des de les Ballesteries fins el carrer del Carme) i el Mercadal, defineix un nou perímetre que ja no variaria fins al moment mateix de l’obsolescència del sistema de fortificacions.
Jordi Sagrera fa una aproximació, al detall, a la tipologia de la casa medieval de la ciutat i al creixement en alçada, en la mesura que no sempre era possible l’horitzontalitat del creixement.
Christian Guilleré ens fa avinent com, en el creixement medieval, finalment, destaquen tres grups dominants: els comerciants, els artesans tèxtils i els artesans de la construcció a l’empara de la pròpia evolució de la formalització de la ciutat i la seva monumentalització.
Anna Gironella ens aproxima a l’assistència i la caritat a Girona, i desgrana el paper de les diferents institucions de beneficència que, de manera complementària al predomini eclesial, exercien de regulador de la pressió social i de vàlvula de les tensions alimentàries i socials (la Pia Almoina del pa de la Seu, l’Hospital de Pedret, el dels Capellans, el de Santa Caterina, l’Almoina Jueva i l’hospital dels pelegrins o de na Clara).
Jaume de Puig fa un repàs de l’activitat docent i de la vida cultural de la ciutat a l’ombra de la Catedral i de Sant Feliu, primer, amb escola i biblioteca, l’ensenyament de la càbala, el pes docent dels ordes mendicants a la ciutat, les principals figures de la baixa edat mitjana (Eimeric, Eiximenis i Margarit) i els intents de la ciutat de disposar d’ensenyaments superiors.
Pere Freixas fa un repàs de la producció i del llegat artístic de la ciutat i, amb el coneixement que el caracteritza, ens presenta el pas del romànic al gòtic i la importància dels diferents tallers que, a l’ombra sobretot de la Catedral, van deixar una empremta profunda i una obra remarcable, que Freixas repassa i enumera de forma entenedora i àgil.
I, finalment, Sílvia Planas fa esment del llegat jueu de la Girona medieval, un llegat poc visible però més que evident i que la ciutat ha de reivindicar si no vol donar una visió parcial de la seva vida material i espiritual al llarg de més de set segles.
En definitiva, d’exposició en exposició, anem disposant d’una nova Història de Girona que s’afegeix a la que va dirigir Lluís Costa, a les síntesis de Josep Clara, o a la més recent Història del Gironès. L’evolució del nostre coneixement permet una actualització successiva que no s’acaba mai.

Article de Joaquim Nadal i Farreras publicat a Diari de Girona

Pedra seca, patrimoni

Aquests dies he tornat a evocar el gran impacte que em va produir la novel·la Marges, de Roger Vilà Padró, que em va regalar Jordi Llavina i que acabava de publicar l’editorial Barcino. Aquesta història d’introspecció, de reflexió, de relació humana, d’amor, s’apuntala en els paisatges excepcionals del Priorat, principalment. Els marges apuntalen un fil narratiu d’una gran riquesa lèxica, paisatgística i humana. M’hi ha portat de nou el volum editat pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i comarca que, com a volum 25 dels seus Annals, dóna a conèixer els resultats de la VII Trobada d’Estudi per a la Preservació de la Pedra Seca als Països Catalans, celebrada al parc del Bosc de Tosca de les Preses del 17 al 19 de maig de 2013. L’abast i la dimensió d’aquestes jornades i el seu contingut m’han de servir per reivindicar el caràcter patrimonial de les parets de pedra seca, i per subratllar la importància de la tasca de repertori i inventari que s’està duent a terme d’uns anys cap aquí. Es tracta d’una història recent que té, naturalment, alguns antecedents notables, però que es comença a organitzar i sistematitzar a partir de l’any 2000, quan té lloc, a Manresa, la I Trobada d’Estudi de la Pedra Seca. Des de Manresa, i amb caràcter biennal, s’han anat reunint les successives trobades que impulsa la Coordinadora d’Entitats per la Pedra Seca.

trobada_lesPreses2013

La tasca duta a terme ha donat, fins ara, resultats quantitativament i qualitativament molt espectaculars, com ho demostra, d’una banda, l’espai web wikipedra (wikipedra.catpaisatge.net), que promou l’Observatori del Paisatge de Catalunya a partir d’una idea de la Fundació Catalunya-la Pedrera i amb la col·laboració del grup Drac Verd de Sitges, que només en dos anys des de la seva creació, l’any 2011, ha vist com es doblava el nombre d’elements constructius inventariats (barraques, cabanes), fins a gairebé 9.000. I, sobretot, la continuïtat dels treballs duts a terme pel Departament de Cultura de la Generalitat des dels anys 80, i que culmina en l’Inventari del patrimoni etnològic de Catalunya, que recull la Direcció General de Cultura Popular.

El volum de les actes de les setenes jornades arrenca amb sengles treballs de Llorenç Planagumà i de Xavier Solà, tots dos sobre el parc del Bosc de Tosca. Però justament, el mèrit d’aquestes setenes jornades, com les anteriors, i del volum publicat és que malgrat el caràcter fortament local de l’escenari de les jornades i de l’organisme editor de les actes, el seu contingut, el seu abast, la seva vocació és d’una amplitud màxima, i fa bona la idea que no hi ha res, ni local ni universal, sinó que cada cosa té el valor que li atorga la profunditat i l’entitat del seu contingut.

Cal, doncs, assenyalar que aquestes actes aborden diversos àmbits: en primer lloc i com una novetat, l’àmbit lingüístic, que permet atorgar al lèxic al voltant de la pedra seca un valor patrimonial exactament igual al que cal atribuir a les parets i construccions amb pedra seca. Continuen després els àmbits de la catalogació, de les característiques constructives i de la biodiversitat i el paisatge. Val la pena de destacar inventaris que ens porten de l’Alt Congost a Menorca, al Priorat, d’aquí a l’Arboç, de l’Arboç a Vilajuïga i, d’aquí, a la voluntat transnacional de catalogar, a través de la Unesco, l’art de fer pedra seca com un valor immaterial del patrimoni mundial.

el que cal subratllar és la plena consciència que la pedra seca és un valor patrimonial com ens explica, a la seva ponència, Santi Llagostera: “Una mostra ben viva del delicat patrimoni que tenim repartit arreu el trobem en les magnífiques parets, bancals, marjades, terrasses, marges o feixes de pedra seca. Són un dels millors exemples populars d’un bé històric que, diguem-ho a l’avançada, hauria de ser dels elements urbanístics més ben protegits per la llei.”

El problema rau, justament, en el fet que no tothom assumeix el principi que “Cal conèixer per protegir i estimar”, com diu August Bernat. No n’hi ha prou amb l’embadaliment que sentim quan veiem l’arrenglerament de les pedres i de les feixes, i tractem d’associar aquest treball ingent a la càrrega de treball de generacions diverses sotmeses al designi ineluctable de deixar-hi la pell.

Article de Joaquim Nadal i Farreras, publicat a El Punt Avui

“DESMUNTANT LEONARDO” (I): ABANS DE VEURE-LA

Ja que des d’aquesta finestra ens agrada observar les aproximacions cinematogràfiques a l’art i els artistes, des de fa una setmana m’he encuriosit en les peripècies de la presentació i l’estrena d’una proposta local –i potser localista, em temo: “Desmuntant Leonardo. La versió no oficial sobre la vida i els orígens del geni del Renaixement”,  produït per Pilar Montoliu, dirigit per Dani de la Orden i Marc Pujolar i basat en els estudis de Jordi Bilbeny.

No coneixia el guionista, només me n’havia arribat un eco fa temps quan algun mitjà es va fer ressò de la seva idea d’identificar Pals i no Palos de la Frontera com el port de sortida de l’expedició de Colom. Tampoc no en sabia res de l’associació que impulsa el film, que du el curiós nom, per una institució d’enfocaments i aventures intel·lectuals tan “prehistoriogràfiques” com les que indicaré, d’ “Institut Nova Història”. De manera que,  segurament, el documental m’hagués passat desapercebut i jo ara no escriuria aquestes línies sinó m’hagués envaït el saló de casa dues vegades, una a través d’una informació del Telenotícies de TV3 i una altra mitjançant un servei de RAC1. Desconec si s’han produït altres d’assalts d’aquestes peculiars doctrines en mitjans que no segueixo tan habitualment. Em temo que si.

I així i tot, no m’hauria posat a escriure aquest post sinó em semblés que les opinions dels involucrats són una operació que s’ha de considerar altament contaminant sobre Leonardo –sort que l’artista, com en altres agressions, ho suporta tot i restarà amb l’encant intacte.  Com que em sembla que no estem davant d’ un intel·ligent happening iconoclasta, concloc que s’hi està menyspreant la història de l’art i els historiadors de l’art. Poca broma perquè entre aquests, hi ha “leonardistes” com Martin Kemp, Carlo Pedretti, Claire Farago, Kim Veltman o Andre Chastel que tant han enriquit la nostra coneixença del polièdric artista i els seus treballs. I poca broma, també, perquè se’ls imputen falses acusacions–se’ns imputen a tots, de fet. Per exemple, els autors del documental s’inventen unes entelèquies que anomenen la “censura d’estat”  i la “història oficial” –com si això existís, quan sabem que d’història de l’art només n’hi ha de bona i de dolenta— per faular amb què aquesta conspira, manipula  i amaga evidències, encara que no se’ns diu al servei de quin propòsit.

Penso que potser ho descobriré veient el documental: amagar l’existència d’un “Leonardo amb barretina”, d’un Leonardo d’origen català (?) i que va conèixer i mai no va poder oblidar la muntanya de Montserrat ni els deltes del Llobregat (?) –quelcom que a “Madrid” se’ls feia insuportable ?.  I també es menysté la investigació històrica  –se’ns menysté- quan se’ns acusa d’”infantilisme” i de “credulisme” respecte de les tesis d’aquesta “història oficial” culpabilitzada d’haver creat una figura falsejada. Sort que ells ara es proposen l’objectiu de  “deconstruir-lo” per a “construir la veritable figura de Leonardo”. Amb aquest plantejament la “història oficial” apareix com una mena de “demiürg historiador” particularment enemistat amb Catalunya i no una construcció deguda a centenars d’especialistes brillants,  honestos i intel·lectualment rigorosos.  Almenys a Dan Brown li podem reconèixer el mèrit de distingir realitat (o versemblança) i ficció i de transformar les seves fantasies en una novel·la deixant relativament tranquils als estudiosos.

En tot cas, aquí no és el documental en sí allò que més em preocupa, sinó el fet que les argumentacions tan tronades que defensa  –pel que sé de les conferències del guionista de les notes de premsa que són accessibles a la xarxa, i de les entrevistes als mitjans que acabo d’assenyalar— cridin l’atenció  del principal informatiu del país i d’una ràdio de gran audiència.  Ja l’aniré a veure el documental. Ho prometo, i potser, si surt en compraré el DVD. Miro de tenir-los tots aquests materials cinematogràfics sobre l’art i els artistes. Potser alguna vegada el citaré als estudiants de l’assignatura de Renaixement (com un exemple de com “el sueño de la razón produce monstruos”, de com si la raó baixa la guàrdia ens envaeixen els deliris). I, a més,  prometo que aquesta nota crítica tindrà una segona part on, si cal, estic disposar a rectificar el que aquí indico i intueixo.

Em pregunto perquè TV3 no contrasta les informacions i no s’assessora a l’hora d’obrir la porta a una operació intel·lectual que intueixo tan precària i inconsistent, col·locant-la al mateix nivell de les aportacions dels historiadors que fan bé la seva feina. Em pregunto què costaria veure el film i trucar a algun bon historiador de l’art de les nostres universitats –crec que al film no en surt cap d’expert en Leonardo—per contrastar les tesis formulades. De fet proposo que TV3, Catalunya Ràdio o RAC 1 facin un nou reportatge: que convidin en Joaquim Garriga, catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Girona, gran especialista en Leonardo, la seva obra i el seu pensament, a veure la pel·lícula i en divulgui la seva opinió, tan ben fonamentada en un coneixement profund de l’obra i de la historiografia de l’impressionant  personatge que fou Leonardo di Ser Piero da Vinci. Jo em quedaria més tranquil i aquests mitjans estarien  a l’alçada de la seva funció sociocultural acostant als espectadors una imatge versemblant i ben fonamentada de l’artista.  M’encén que les aportacions serioses, emocionants, belles dels universitaris no  tinguin ressò mediàtic gairebé mai i que mentre els meus estudiants d’Art del Renaixement  de la Universitat de Girona aprenen a conciliar creativitat i rigor en els seus estudis, des dels mitjans del país s’avali una lectura tan tronada i, finalment, tan poc suggerent, i se li doni una certa notorietat encara que sigui fumosa i fugaç. Em consolo pensant que almenys a les nostres aules, durant  dècades, generacions d’estudiants han après a estimar Leonardo a través de les lliçons tan persuasives del professor i de les lectures que acabo de citar.

Finalment, si fins ara he evitat de dir que Leonardo és un pintor i un ésser humà misteriós és perquè encara semblarà que tinc algun punt d’acord amb el film i els plantejaments de l’Institut Nova Història. Res més lluny de la veritat. Jo diria que ells aquesta paraula l’entenen com quelcom esotèric i ocultista, i en fan una excusa per saquejar la memòria del pintor, per trinxar-la fins extreure’n la destil·lació impossible d’una “catalanitat” oculta. La meva idea del misteri és diferent. És clar que Leonardo té obres molt críptiques i que és un ésser misteriós, emocionant, trasbalsador, enigmàtic. Moltíssim, és un misteri fabulós, inquietant i inesgotable: el de la creativitat, la inspiració, l’ambició infinita per conèixer la forma i l’estructura de la realitat per a servir l’objectiu de pintar-la, de recrear-ne la infinita varietat i bellesa amb absoluta versemblança i de la manera més persuasiva. Fins i tot inventant bellesa. El misteri de l’ésser llançat a l’aventura del coneixement.

Per últim: estic content de gaudir d’un clar avantatge sobre aquests “deconstructors”: com que habito en un hospitalari planeta cultural sense conspiracions, a mi Leonardo em fascina i m’atrau encara que no sigui català, encara que sigui fill d’un notari, encara que hagués nascut a un poblet sense botiga de pintures i encara que s’hagués format des de 1462 a Florència que, com tothom sap, potser per “credulisme” i “infantilitat”, la “historia oficial” insisteix en caracteritzar com el focus del l’Humanisme i de la revolució artística del Renaixement. És el lloc on els pintors i els intel·lectuals llegien i seguien el Tractat de la Pintura de Leon Battista Alberti, on es perfeccionava el mètode la de perspectiva artificial, on els artistes començaven a sentir-se intel·lectuals, on les arts es consideraven un ornament de la República, on un nen/noi amb predisposició per l’art i  la narració pictòrica,  podia estudiar-hi les obres de Giotto, fill d’un pagès,  Masaccio i Brunelleschi,  fills d’un notari, Donatello, fill d’un cardador de llana, Piero della Francesca, fill d’un mercader de teixits nat a Sansepolcro, o podia entrar d’aprenent al gran obrador d’Andrea Verrochio, fill d’un venedor de rajoles, etc. No sé si hi podia haver una escola millor.

Joan Bosch i Ballbona, ICRPC

Mèxic i l’exili dels arquitectes republicans

Coincidint amb el 75è aniversari de l’exili republicà i sumant-se als actes de commemoració que durant tot l’any tindran lloc a Mèxic, l’Instituto Nacional de Bellas Artes va presentar el passat 14 de maig l’exposició Presencia del exilio español en la arquitectura mexicana. La mostra, que es pot veure fins al 3 d’agost al Museo Nacional de Arquitectura del Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic i que després iniciarà un llarg periple per les principals ciutats del país, posa l’accent en la contribució que va representar per al desenvolupament de l’arquitectura mexicana del segle XX l’arribada dels professionals republicans. Cal senyalar aquí que si la diàspora republicana del 39 representa la fugida d’una cinquantena d’arquitectes de l’Estat espanyol, vint-i-quatre d’aquests s’estableixen a Mèxic. Tots ells exemplifiquen la tant lamentada pèrdua de talent que l’exili va significar per a Catalunya i per a Espanya i, igualment, la gran aportació que va significar per als països d’acollida, i Mèxic en especial. Aquest és el missatge que el Dr. Juan Ignacio del Cueto ha volgut transmetre com a comissari de l’exposició, en la qual ha inclòs també els que ell anomena, arquitectes mexicans nascuts a l’Estat espanyol, és a dir, aquells nens i nenes (26) que arribats amb els seus pares es varen formar com a arquitectes a Mèxic, i amb les seves carreres han contribuït també a la imatge que avui tenen moltes ciutats mexicanes. A partir d’un mosaic fotogràfic de més de 300 obres, 76 fitxes biogràfiques i una dotzena de maquetes de les principals obres, es presenta un aspecte poc conegut del que va significar l’exili republicà.

IMG_0155

Foto: Gemma Domènech

Coincidint amb l’exposició i per debatre sobre els seus continguts, el mes de juny la Facultat d’Arquitectura de la Universidad Autonoma de México va reunir investigadors americans i europeus en el congrés internacional Arquitectura y exilio: Las diásporas europeas en la primera mitad del Siglo XX y su arraigo en América.

juan_ignacio_del_cueto_ruifunes_alr_2867b

Foto: Juan Ignacio del Cueto

Gemma Domènech, ICRPC

Revisiting the Coast: El nou volum de la col·lecció ICRPC Llibres

Acabem de publicar el volum número 11 de la col·lecció ICRPC Llibres, titulat: Revisiting the Coast: New Practices in Maritime Heritage, editat per J.L. Alegret i E. Carbonell. Es tracta de la traducció a l’anglès del volum número 10 de la mateixa col·lecció titulat La patrimonialització de la cultura marítim, amb alguns petits canvis per tal d’adaptar-lo al públic internacional.

ICRPCLLIBRES11

Aquest llibre ofereix una visió no tant del patrimoni marítim en sí com de la manera en que s’està construint i com s’utilitza aquest patrimoni en l’actualitat, és a dir, sobre els processos de “patrimonialització” (concepte molt usat darrerament pels acadèmics que escriuen en  llengües romàniques, no tant en el món anglosaxó) o de construcció social del patrimoni marítim. La majoria d’estudis de cas presentats en aquest llibre es centren en les costes de la Península Ibèrica, amb dues excepcions on es presenten treballs sobre el patrimoni marítim a la Bretanya francesa (comparant-lo amb l’Andalusia atlàntica) i un estudi sobre el patrimoni natural a la costa mexicana del Yucatán. Aquest llibre cal emmarcar-lo en el projecte de recerca I+D+i (HAR2010-15566) titulat “Patrimoni Etnològic, Societat i Cultura Marítima” finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat, dirigit des de l’ICRPC.

El llibre proposa un recorregut pels tres àmbits amb que tradicionalment es classifica el patrimoni: patrimoni natural, patrimoni tangible i patrimoni intangible. El volum s’inaugura, però, amb una primera part de reflexió teòrica sobre els processos de patrimonialització de les formes culturals associades al mar, titulada “Constructing Maritime Heritage”, amb dos capítols de Juan A. Apraiz i David Florido, respectivament, on es reflexiona críticament sobre la construcció teòrica de la noció de patrimoni marítim en l’actualitat. La segona part del llibre, centrada en el patrimoni marítim natural, presenta dos treballs que donen compte dels nous processos de construcció social de l’espai costaner que es produeixen actualment. Aquests processos passen sovint per una reinterpretació de la natura en termes patrimonials com a resposta de les comunitats locals als canvis socioeconòmics i mediambientals que experimenten les zones costaneres. Els capítols d’aquesta segona part estan signats per Sabrina Doyon, Catherine Sabinot i M. Angeles Corbacho. En la tercera part del llibre trobem quatre capítols dedicats al patrimoni marítim tangible on s’analitzen exemples de patrimoni moble, immoble i l’urbanisme. Signen els capítols d’aquesta secció Gemma Domènech, Loïc Ménanteau, Juan Antonio Rubio-Ardanaz  i Nadia Fava. Finalment, la quarta i última part del llibre està dedicada al patrimoni marítim intangible amb un capítol que tracta sobre gastronomia, de Joan Lluís Alegret, i els dos darrers capítols que tracten sobre la recuperació de la memòria del món pesquer, signats per Dionisio Pereira i Eliseu Carbonell, respectivament.

Eliseu Carbonell, ICRPC

La difusió de la recerca des dels museus

El Museu Episcopal de Vic (MEV) acull  fins el 14 de desembre de 2014 l’exposició “Pintar fa mil anys. Els colors del romànic”. La proposta, comissariada per Judit Verdaguer, conservadora de l’equipament, transmet al públic assistent l’esforç que es realitza des de la recerca per aportar dades en el camp de l’art.

Judit Verdaguer

Judit Verdaguer, comissària de l’exposició.


L’eix central de l’exposició el conforma l’estudi del baldaquí de Ribes, els frontals de Puigbò i Espinelves, l’altar de Lluçà i les pintures murals de sant Tomàs Becket de Santa Maria de Terrassa.  És el fruït de tres anys de recerca interdisciplinar, i es basa fonamentalment en l’aplicació de les tècniques de laboratori en l’estudi de les obres esmentades. El meticulós treball ha estat realitzat en el marc del projecte “Magistri Cataloniae. Artistes, patrons i públic: Catalunya i el Mediterrani (segles XI-XV)”, de la Universitat Autònoma de Barcelona que ha comptat amb la col·laboració del MEV, del CETEC-Patrimoni (IQS-UAB), i del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. El procés d’investigació, a banda d’aplicar  noves tècniques de laboratori, s’ha nodrit de les informacions procedents dels receptaris medievals o la recerca dels agents implicats en la creació artística.

art mev

La mostra del MEV visualitza el paper de la ciència en els coneixements que disposem en el camp de l’Art

Durant el recorregut expositiu són ben presents els processos de recerca entorn dels colors i, a tall d’exemple, es reafirma la omnipresència de colors vius i brillants que predominaven al romànic, lluny de la visió  d’un art auster,  que ha arrelat en l’imaginari col·lectiu. En aquest sentit, la mostra incideix en el fet que les diferents manifestacions artístiques que  ornamentaven els temples eren pintats de colors llampants, tal i com queda de manifest en nombrosos estudis.

Una de les descobertes més importants presentades a l’exposició “Pintar fa mil anys. Els colors del romànic” ha estat la identificació de l’oli com a aglutinant en alguns dels pigments del Baldaquí de Ribes. Segons l’equip que ha desenvolupat la recerca ” L’ús exclusiu de l’oli com aglutinant de pigments és propi d’obres de períodes posteriors i, per tant, aquesta descoberta precedeix, sens dubte, a d’altres casos coneguts a Europa“.
El MEV, doncs, visualitza la importància de dedicar inversions i esforços a la recerca i a la ciència per poder, posteriorment, socialitzar el coneixement a través dels museus. Per portar a terme aquesta tasca i difondre l’exposició i el museu,  cal destacar que el MEV ha combinat tècniques tradicionals de difusió, amb díptics o cartells o convocatòries de premsa amb un  ús de les diferents opcions que aporten les tecnologies. En aquest sentit,  a través de la web del museu i un blog creat específicament per a l’exposició, l’usuari pot obtenir més dades abans i després de realitzar la visita. A partir d’aquesta base informativa, el MEV la complementa amb l’ús de les xarxes socials, que amplifiquen l’activitat i les propostes dels museu.

A aquestes iniciatives de comunicació del patrimoni i de la recerca  cal afegir una proposta menys habitual en museus catalans. El MEV va organitzar una sessió adreçada a bloggers amb una voluntat d’interacció i amb una aposta clara per ampliar les accions de comunicació i socialització del patrimoni cultural. La jornada va desenvolupar-se amb una visita a l’exposició per part de Judit Verdaguer, seguit d’un recorregut per la col·lecció permanent  del MEV, coordinat per part de Carme Comas, Cap de l’Àrea de Difusió i Acció Cultural del museu, i amb la participació de l’equip didàctic del Museu. Finalment, la jornada va finalitzar amb una visita al campanar de la catedral de Vic. A banda de les accions esmentades, els bloggers convocats van dedicar una part de la jornada a reflexionar entorn dels potencials dels blogs per difondre activitats dels museus, amb la moderació de Santos M. Mateos, professor de comunicació de la Universitat de Vic. En relació a aquesta proposta del MEV, els bloggers especialitzats en patrimoni cultural van difondre la jornada a través de les xarxes socials i dedicaran un post a la proposta expositiva del MEV, entre els quals es troba aquest mateix text.

APP MEV

App del MEV

Cal felicitar els responsables del MEV per experimentar amb les possibilitats que ofereixen les tecnologies actuals per difondre les accions i activitats del museu i  les utilitats i beneficis de fer recerca en patrimoni cultural.

Antoni Rojas Rabaneda (ICRPC)

Fotos: Antoni Rojas Rabaneda