Els treballs de l’Observatori del Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya

Durant els mesos de juliol i agost d’enguany s’ha realitzat la 1a enquesta de l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya (OPPCC). Aquesta operació ha comptat amb una elevada taxa de resposta doncs més d’un centenar de museus registrats han aportat les seves dades i han expressat les opinions que se’ls hi demanava.

El treball de recerca va partir del plantejament de dues hipòtesis de les quals una s’ha confirmat i l’altra s’ha desestimat.

La primera hipòtesi volia contrastar la relació entre la dimensió del museu en termes de gestió –personal, pressupost– i la seva activitat avaluadora i d’estudi dels públics. És a dir, els museus que disposen d’una major dotació de recursos tenen una major activitat en l’estudi dels seus públics? La resposta a aquesta hipòtesi ha estat afirmativa. En efecte, mentre 3 de cada 4 museus amb pressupostos superiors als 400.000 € declara realitzar periòdicament estudis de públics o haver-ne realitzat alguna vegada, entre els museus amb pressupostos inferiors als 100.000 € no n’hi ha cap que analitzi els seus públics amb regularitat i una tercera part declara haver fet algun estudi alguna vegada segons necessitats puntuals.

La segona hipòtesi pretenia analitzar la relació entre la titularitat jurídica i el model de gestió i la proclivitat als estudis de visitants en els museus. Aquesta relació no s’ha confirmat. Es partia de la hipòtesi que els museus de titularitat i gestió privada, al no tenir assegurats uns ingressos procedents de les administracions públiques que els tutelen, es veurien més enfocats a generar recursos propis i, per tant, tindrien un major interès per conèixer els seus visitants, en tant que una de les seves fonts d’ingressos.

ob1

Foto: Arxiu ICRPC

El fet és que l’ecosistema del patrimoni cultural a Catalunya és d’una alta diversitat en models de gestió, des dels museus locals amb pocs recursos fins als grans museus nacionals, tot passant per les fundacions privades o els equipaments de titularitat eclesiàtica.

Actualment, l’OPPCC està acabant la 2a enquesta adreçada als museus: un segon estudi centrat en els mecanismes de recompte i registre dels visitants.

Al llarg del primer trimestre de 2015 es tancarà aquesta primera fase de diagnòstic de la situació dels museus en relació al coneixement dels seus públics i es podrà començar la fase propositiva.

ob2

Foto: Arxiu ICRPC

Entre els projectes per a 2015, l’Observatori preveu iniciar el suport als museus i altres centres patrimonials de Catalunya amb programes de formació adreçats als tècnics dels museus en matèria d’avaluació de públics, així com amb la posada a disposició dels museus de diverses eines i metodologies que s’adaptin a la dimensió dels equips, tenint en compte que hi ha museus petits, d’altres mitjans i uns altres de major dimensió.

Serà, per tant, crític donar suport als petits i mitjans respecte a les eines més adequades que els aportin coneixement sobre els seus visitants i usuaris amb uns costos miínims en l’obtenció i tractament de la informació, per tal que els resultats siguin d’utilitat.

Antoni Laporte

Pedro i García de Toledo, marquesos de Villafranca. I Catalunya

Estava escrit que un dia o un altre la ciutat de Nàpols recordaria don Pedro Álvarez de Toledo, II marqués de Villafranca, que en va ser virrei entre 1529 i 1552, en temps de l’emperador Carles V. No en va es tracta del virrei de la via Toledo, dels Quartieri Spagnoli, de les vil·les i jardins arcàdics de de Chiaia i   de Pozzuoli, la ciutat que ell refundà després del terratrèmol que l’ensorrà l’any 1538; del Palau Virregnal –més tard devorat per el nou Palau Reial projectat per Domenico Fontana;  de la fundació de l’església de San Giacomo degli Spagnoli on es va acabar muntant el magnífic sepulcre  que ell havia encarregat a Giovanni da Nola i que en un principi havia de col·locar-se a la Col·legiata de Santa Maria de Villafranca del Bierzo, la capital dels seus estats i la ciutat bressol de la nissaga que segles despres es fondria amb la casa ducal dels Medina Sidonia.  Va ser, a mes, l’amic dels poetes Garcilaso de la Vega, Joan Boscà i Luigi Tansillo i de l’humanista Benedetto Varchi; el ferotge combatent del turc; el transformador, en definitiva, del Regne de Nàpols i l’implacable adversari del “Baroni” revoltats el 1547.

DSC_0589

Un magnífic equip d’investigadors i professors de les Università di Studi “L’Orientale” de Nàpols i de les Universitats de la Sorbonne i la Sorbonne Nouvelle de París, coordinats per l’encantadora doctora Encarnación Sánchez, han sortit molt més que airosos del repte d’organitzar un gran congrés dedicat a un personatge i una trajectòria tan complexes: les Giornate  Internazionali Rinascimento Meridionale: Napoli e il viceré Pedro de Toledo (1532-1553). Un encontre pluridisciplinari en el qual han participat una trentena de ponents de disset universitats europees, entre les quals la de Girona: lingüistes, filòlegs, historiadors, historiadors de l’art i de l’arquitectura i músics, han posat al dia els coneixements sobre qui fou anomenat el Gran Virrei en auditoris de la Universitat de Nàpols, l’Instituto Cervantes i la Biblioteca Comunale de Pozzuoli. Les actes de propera publicació donaran fe de la formidable presencia històrica del personatge i també de la perícia de l’ampli equip d’investigadors convocats a evocar-lo a la fascinant ciutat partenopea.

Jo hi vaig participar però no per parlar directament del “gran virrei” sinó de la gestió que els seus fills Fadrique i García, tercer i quart marquesos de Villafranca, van fer dels seus designis testamentaris, un aspecte fonamental per entendre, per exemple, el final de l’edificació de San Giacomo degli Spagnoli, la destinació final del seu impressionant sepulcre marmori, o la dissort de l’edificació de la nova Col·legiata de Villafranca dissenyada per un dels grans tracistes de l’arquitectura tardo-gòtica hispànica, fra Martín de Santiago. Per tant, podria semblar que per uns dies m’allunyava molt dels interessos i de les línies de recerca quotidianes de l’Institut Català del Patrimoni Cultural. En realitat me’n vaig apartar només parcialment ja que don García de Toledo Osorio (1514-1577) ni és un cos estrany en la història de Catalunya ni és irrellevant a efectes del seu patrimoni.

Al contrari: a més del generalat de les galeres de Nàpols i del virregnat de Sicília, de 1564 a 1566, tinguem-li present el llarg virregnat a Catalunya, entre 1558 i 1564, durs anys de bandositats i bandolerisme. Van ser càrrecs des dels quals s’ocupà de la defensa de les costes del Mediterrani occidental i, en conseqüència, de les catalanes, objecte continuat de brutals saqueigs durant el segon quart del segle XVI per part dels corsaris turcs i africans guiats per Barba-rossa Khair ed-Din Paixà i, després, per Turgut Reis (Rais Dragut). Calonge, Cadaqués, Roses, Sant Pere Pescador, Badalona, Palamós, Salou… patiren en més d’una ocasió la ira dels pirates otomans i berbers –com tantes poblacions del nord d’Àfrica o de la Grècia sota domini turc conegueren la dels almiralls i capitans de Carles V i Felip II. A més de cròniques i evidències documentals, el patrimoni català ha guardat moltíssims senyals d’aquest greu conflicte. Records en forma de masos fortificats, torres defensives, com la dels Alfacs, emmurallament de poblacions costaneres (o de les illes Medes), construcció de fortaleses com la Ciutadella de Roses, les muralles del front marítim de Barcelona, o el castell de Perpinyà (o palau dels Reis de Mallorca), aquest darrer nascut d’una altra de les preocupacions polítiques del moment, la protecció de la frontera amb el Regne de França sagnant per les guerres de religió. Darrere de moltes d’aquestes empreses d’arquitectura militar hi hagué el nom d’un home de confiança del rei i de don García, l’enginyer llombard Giambattista Calvi, deixeble d’Antonio da Sangallo el Jove,  a qui Damià Martínez va dedicar una magnífica tesi doctoral dirigida pel doctor Marià Carbonell (UAB, 2002).

HeraldicaToledoOsorio

De tota manera, hi ha pocs records d’aquestes turbulentes peripècies tan evocadors i emocionants com el text gravat a la llinda del portal de l’església parroquial de Pineda, recordant una incursió del Rais Dragut, el gran antagonista de don García de Toledo que arribaria a combatre’l a la seva fortalesa algeriana: “A I de agost de MDXLV a punta de alba XI galiotes de turcs posaren la gent en la plage cremaren les portes de la sglesia e moltes cases e mataren e cativaren LXX animes puiant fins a casa de Palau. A migiorn se tornaren enbarcar. Per amparo dels poblats ses fortificada esta sglesia de Pineda”.

Joan Bosch Ballbona, ICRPC.

El catalanisme col·lectiu

L’obra historiogràfica d’Alfred Pérez-Bastardas, (Barcelona, 1944),  té ara ja una llarga trajectòria i es fonamenta en tres pilars essencials: en primer lloc, l’Ajuntament de Barcelona i la política municipal a primers de segle i, especialment, l’anomenada “solidaritat municipal” i el pressupost extraordinari de cultura de 1908; en segon lloc, el paper del republicanisme catalanista i el que ell ha anomenat també el “catalanisme col·lectiu”, en el sentit de transversal per oposar-lo a la tradició conservadora i romàntica del catalanisme burgès, i finalment, el món de les assegurances a finals del segle XIX, i el pont d’enllaç entre aquesta qüestió i el naixement, a principis del segle XX, de la Caixa de Pensions.

Aquests tres pilars han anat donant, successivament, pedres angulars d’aquest treball historiogràfic. Així, d’una banda, el tema municipal es desplega en tres obres cabdals: L’Ajuntament de Barcelona a primers de segle 1904-1909, Barcelona, ed. 62, 1980; El govern de la ciutat de Barcelona, 1249-1986, Barcelona, Ajuntament, 1986, i  Barcelona davant el Pressupost Extraordinari de Cultura de 1908, Barcelona, Ed. Mediterrània, 2003.

En segon lloc, hi ha un pont molt sòlid, bàsic, entre la política municipal i totes les seves implicacions i el segon tema que és el republicanisme catalanista i el catalanisme col·lectiu. En aquest cas només cal esmentar la gran obra sobre Albert Bastardas i Sampere, primer alcalde popular de Barcelona, que va trencar la vella tradició dels alcaldes de Reial Ordre i superar el sistema, encarcarat i rígid, del torn dels partits tocats pel caciquisme i la compra de vots, i destacat dirigent republicà que va seguir totes les peripècies del republicanisme català del primer terç del segle XX.  Els republicans nacionalistes i el catalanisme polític; Albert Bastardas i Sampere (1871-1944); una biografia política, Barcelona, 2 vols, ed. 62, 1987, és en aquest sentit una peça clau en l’engranatge dels diversos temes que han centrat la recerca i la divulgació de Pérez-Bastardas.

Finalment, pel que fa el món de les assegurances i les entitats d’estalvi i, concretament, la Caixa de Pensions, és imprescindible acudir a les dues biografies cabdals de Francesc Moragas i Josep M. Boix. Francesc Moragas i la Caixa de Pensions, Barcelona, ed. 62, 1999, i Josep M. Boix i Raspall  Barcelona, ed. 62, 2001, que constitueixen un compendi de la història de la caixa fins als anys de la Guerra Civil.

No puc deixar d’esmentar que en dates més recents, Alfred Pérez-Bastardas ha fet una incursió molt suggerent al món de la propaganda política i ens ha presentat els camins de l’adoctrinament franquista i falangista en el recull d’Els cartells de “la Frase Quincenal”,  Barcelona, Ed. Base, 2013.

El llibre que ara presentem és un destil·lat dels tres primers temes que hem esmentat i un recull de les aportacions, diverses i disperses, que l’autor ha dedicat als temes que han centrat, fins no fa gaires anys, tota la seva vida d’historiador.

Els vull abordar en el sentit invers de com apareixen ordenats en el llibre i, així, em vull referir, en primer lloc, al conjunt de treballs dedicats al món de les assegurances i de l’estalvi la previsió social, en què destaca el fil conductor que arrenca de Joan Antoni Sorribas i Zaidón (1835-1894), expert en el món de les assegurances, tan precari a l’Espanya de finals del XIX, i impulsor de la revista Los Seguros, fundada el 1884. Aquest personatge va influir decisivament en el seu fillastre Francesc Moragas i Barret (1868-1935), que va continuar la revista i va impulsar la creació i la fundació de la Caixa de Pensions (5-4-1904), amb no poques dificultats però l’empara d’alguns sectors de la patronal catalana i, específicament, de Lluís Ferrer i Vidal des del Foment del Treball Nacional. Però l’entramat empresarial no va ser suficient i el tomb el va donar la voluntat i la decisió d’Alfons XIII de fer-hi una aportació i la seva acceptació d’esdevenir-ne el president d’honor. La visió d’aquests pioners només es pot jutjar amb la suficient perspectiva històrica i la constatació que fa el mateix Pérez-Bastardas; “Aquesta osmosi entre estalvi i assegurança era una nova possibilitat que la nova Caixa de Pensions introduïa amb la rialleta burlona de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, que no creia possible que la nova entitat, petita i escanyolida, i les seves extravagants idees modernes i gens convencionals, l’acabarien per enfonsar i ridiculitzar” i absorbir, hauríem d’afegir.

La Solidaritat Municipal, anterior a la Solidaritat Catalana, i el Pressupost extraordinari de Cultura de 1908 expressen una nova visió del municipalisme, en el qual la cultura, l’educació i la política de construccions escolars, els principis de regeneració urbana i el compromís democràtic i autonomista es fonen en un plantejament que topa amb les velles forces conservadores i tampoc no s’acaba d’entendre amb el regionalisme conservador. De fet, l’Ajuntament de Barcelona és el laboratori avant la lettre del gran conflicte polític que enfrontaria dues tradicions polítiques amb dues visions diferents del país i de les ciutats que volien.

Arribem, així, al moll de l’os de la qüestió. L’arrencada del “catalanisme col·lectiu” com a expressió de la superació de la vella tradició romàntica i conservadora, i com a catalitzador d’un sentit transversal i interclassista del catalanisme. Desfila, així, l’evolució dels intel·lectuals i dels polític catalans de matriu republicana, des de les posicions del republicanisme modernista fins al socialisme polític, en un recorregut que va des del Centre Nacionalista Republicà (1906), passant per la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), continuant amb el Bloc Republicà Autonomista (1915), el Partit Republicà Català (1916) i, finalment, la Unió Socialista de Catalunya (1923).

Només que en tot aquest recorregut, en el conflicte entre modernisme i noucentisme, entre republicanisme modernista i regionalisme noucentista, qui s’empara en els ressorts per sotmetre els projectes polítics al contrast de l’exercici del poder és el catalanisme conservador, expressat per la Lliga i materialitzat en la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), amb la inestimable col·laboració d’alguns dels intel·lectuals més notables de la tradició modernista i republicana que creien que no es podia desaprofitar l’oportunitat.

El resum que fa Pérez-Bastardas és molt atractiu: “Els modernistes creien més en l’Ideal que en la Norma i volien consolidar la nació catalana més per la voluntat d’ésser nació, que per la tradició d’haver-ho estat. Partien d’un catalanisme nacional, enfrontat d’arrel a les posicions finiseculars, que significaven seguir el conservadorisme tradicional del fet català a través del romanticisme històric, cosa que suposava un regionalisme polític empeltat d’un vocabulari nacionalista”.

El decantament pel noucentisme com a expressió de la política cultural de la Lliga, no ens ha de fer perdre de vista la llarga nòmina de personalitats que, des dels rengles del republicanisme modernista primer, i socialitzant després, faran en el primer terç del segle xx un exercici de dejuni polític abans de l’esclat del republicanisme el 1931. Però és un dejuni de poder en un mar d’idees i de propostes. El debat ideològic tenia una alçada inversament proporcional a les quotes de poder assolides. La reivindicació  d’aquests noms esdevé un exercici que Pérez-Bastardas reitera en diversos dels seus treballs inclosos en aquest volum: Jaume Brossa, Gabriel Alomar, Andreu Nin, Antoni Rovira i Virgili, Rafael Campalans, Albert Bastardas i Sampere mereixen perfils biogràfics específics; Miquel Àngel Baltà, Josep Pijoan i Jaume Carner, i Albert Bastardas mereixen textos propis amb rang d’article i, finalment, la nòmina inacabable de personatges menystinguts i oblidats, i no obstant això, de primer rengle de la política catalana.

Francesc Layret, Pere Corominas, Marcel·lí Domingo, Joan Salvat-Papasseit, Carles Pi-Sunyer, Manuel Serra i Moret, J. Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Santiago Valentí, Lluhí i Rissech, Ildefons Sunyol, Josep M. Vallès Ribot, Lluís Companys, Massó i Torrens, Alfons Maseras, Miquel i Planas, Pompeu Gener, Joaquim Pla i Armengol, Josep Comaposada, Duran i Ferret, J. Recasens Mercadé… Vet aquí el pòsit que desborda el mite i l’estereotip del catalanisme conservador.

Aquest recull ens recorda, una vegada més, el pes específic i el paper que va jugar El Poble Català, tot acollint contribucions rellevants massa sovint i massa aviat oblidades.

Vull cridar, finalment, l’atenció sobre l’article “Per un catalanisme renovador” que, immers enmig de tots els textos, potser pot passar desapercebut però que és, sense  cap mena de dubte, tota una declaració de principis. Des del recordatori de la peripècia col·lectiva del catalanisme polític, tot recordant-nos que ara podem fer “de la nostra convivència col·lectiva, un espai de llibertat, per poder construir un futur on els homes i dones siguin el subjecte de la vida i de la història. En definitiva fer de la llibertat i la solidaritat entre nosaltres i els altres el catalanisme del futur”.

Joaquim Nadal i Farreras, director de l’ICRPC

Pròleg a El Catalanisme col·lectiu i altres estudis, d’Alfred Pérez-Bastardas.  Barcelona, Ed. Base, 2014