Una finestra al Puigmal

M’agrada el Pirineu. M’agrada més des d’un punt de vista contemplatiu i reflexiu que com un excursionista actiu. Tots tenim interioritzats els grans noms, els pics i els colls, d’una serralada que amaga, en els replecs del seu relleu, valls recòndites, planes fèrtils, prades verdíssimes, boscos profunds. No sabem mai del tot on comença el record personal i on acaba la memòria col·lectiva, la tradició oral, la mitologia literària.

No és difícil d’imaginar el Pirineu en temps antics. Ple de vida, farcit de població que maldava per sobreviure, arrencant a la terra els productes bàsics i cuidant els ramats. Una població sota la tutela de famílies nobles dedicades a les arts militars o a l’activitat eclesiàstica. Esglésies i monestirs són com el rosari permanent i preservat de l’herència rebuda acumulativament per sedimentació. Els grans eixos de comunicació ens fan oblidar, sovint, la riquesa plural de totes les raconades, els matisos, les intensitats, la varietat i diversitat. M’agradaria endinsar-me i perdre’m per les valls interiors que romanen immòbils, lluny de les petjades convencionals. I m’agradaria, sobretot, conèixer millor els habitants del Pirineu. Els que hi viuen, se’n preocupen i hi reflexionen i tracten de definir estratègies compartides que, de vall a vall i de coll a coll, han de dibuixar el perfil exacte del massís com una columna vertebral, com un eix articulador, com l’espina dorsal d’un territori que no ha mirat només rius avall, sinó que ha pres consciència de les dues vessantssense fronteres. Aquests tenen el mèrit d’haver-ne fet una aposta de vida, una proposta de present i de futur. No tenim cap dret a esmenar-los la plana i, en canvi, tenim l’obligació d’escoltar-los i ajudar-los.

Tot això em ve al cap mentre contemplo extasiat l’esclat de colors als boscos de la Collada, que és el meu itinerari preferit. Gairebé mai no trio pujar a la Cerdanya per la Catalunya francesa i el coll de la Perxa, i tampoc no ho faig pel túnel del Cadí. He de reconèixer, però, que els itineraris alternatius tenen la seva tracció. Pel Nord sempre és possible una marrada cap a Cuixà, veure mig claustre i somniar el passat d’un monestir esplendorós. I per l’eix del Llobregat sempre és possible anar a buscar, per Gósol, la visió més potent del Pedraforca i fer una aproximació a la Seu d’Urgell per les valls de Tuixén i la Vansa, amb una escapada a Cornellana per admirar el retaule.

Ara, però, a finals d’octubre, fins i tot amb una temperatura que no acompanya, la vegetació ha de fer el seu curs. Groguegen les fulles dels bedolls, mentre amb el color envellutat del vi podem detectar les clapes dels cirerers que a la primavera esclaten de flor. De grocs intensos a marrons diversos, ocres pàl·lids també, veiem els faigs, i els roures i els castanyers (pocs), els verns, els freixes. L’esclat de colors es completa amb els boscos de pins que mantenen una verdor profunda i madura, ja molt lluny dels brots més tendres, gairebé transparents de les crescudes primaverals. Aquí i allà encara pasturen vaques i són cada cop més freqüents els prats amb cavalls. En aquest cas es barregen les velles tradicions dels cavalls i eugues cerdans, de cos potent i cames amples, al costat de cavalls més esvelts i estilitzats, més a la moda de l’equitació.

La immersió a la Collada, amb aturades freqüents a Fornells de la Muntanya, és com  el pòrtic de la serenitat. Després, en el canvi de vessant camí de la Molina, la visió de la Cerdanya eixampla el cor. Descobrim una anella de muntanyes, dos Pirineus diferents que encerclen una plana ampla, assolellada, regada pel Segre i atenta als camins que hi conflueixen.

El canvi més notable de tots, però, és una percepció diferent del temps i de les hores. Els dies s’escolen lentament, des dels esmorzars a Llívia, a la contemplació de la silueta dentada del Cadí en el camí de tornada cap a Sallagosa i Err.

A casa, al pati, l’antiga era de la casa, no paro de mirar els dos grèvols que vaig plantar ja fa una colla d’anys. Han arrelat i broten bé i ens regalen cada any amb més i més boles vermelles, però creixen amb lentitud i parsimònia, com empeltats del pas lent de les hores sense ni un soroll que trenqui el silenci, tret del salt alegre de l’aigua a les rieres que nodreixen generosament el Segre.

Em tanco al menjador, en una taula de treball al costat d’una finestra que vaig fer eixamplar. Deixo anar la mirada per la vall d’Err cap al Puigmal, i llegeixo i treballo amb la calma que no trobo enlloc més, potser perquè aquí no em cal fer res més, ni pensar en res que no sigui escoltar el silenci.

Llegeixo i escric. Llegeixo i rellegeixo els llibres pirinencs de Jaume Massó i Torrens, de Rafael Gay de Montellà, els poemes cerdans de Jordi-Pere Cerdà, els textos clàssics de Verdaguer i de Maragall, ressegueixo els seus itineraris pirinencs, m’endinso en la bibliografia excursionista de Cèsar-August Torras. Descobreixo, una vegada i una altra, que sabem molt poca cosa i que hem amortitzat massa depressa la nostra tradició literària. He trobat un confort especial en els dietaris de les expedicions científiques, al Pirineu, de filòlegs i historiadors de l’art en una operació de rescat col·lectiu d’una envergadura extraordinària amb tons d’aventura i de dificultat, a les primeries del segle XX, que ara no sabríem ni imaginar. Des d’Alcover a Domènech i Montaner tenim un testimoni molt viu del valor i la importància del patrimoni, dels seus atzarosos destins i de la incúria que l’havia governat durant moltes centúries, quan la preocupació per viure i per sobreviure pesava més que la història o que l’estètica.

Veig caure la tarda des de la finestra que mira al Puigmal, encenem la llar de foc, i em quedo endormiscat somniant una tempesta, un torb descomunal, a la vall de Pendís en els durs camins del passat per mantenir unides ciutats i territoris separats per contraforts altíssims i poc franquejables, com el Cadí dentat i abrupte que només suavitza un tou de neu ben generós.

Joaquim Nadal i Farreras, director de l’ICRPC

Article publicat a joaquimnadal.cat

EN DEFENSA DEL GARATGE FORNÉ

Fa poc més d’un mes i mig lamentàvem la mort de l’arquitecte Joan M de Ribot. Mentre a la Demarcació de Girona estem acabant de perfilar la realització d’un homenatge a la seva figura i obra, la setmana passada apareixia en aquest mateix diari una notícia que ens fa pensar que aviat també haurem de lamentar la desaparició d’un dels seus edifici més emblemàtics: l’equip de govern de l’Ajuntament de Girona ha arribat a un acord amb la propietat del garatge Forné per aturar el procés judicial obert a canvi de la seva descatalogació, que es proposarà al plenari de desembre o gener.

Girona. Fotos del ga

Foto: puntavui.cat

La importància d’aquest edifici del 1957 la trobem en el context del seu origen. Un grup d’arquitectes gironins – Joan M de Ribot, Joaquim M Masramon, Lluís Sibils -, de la mà de José Antonio Coderch, varen obrir l’arquitectura local de la postguerra als corrents de l’avantguarda europea del moment i, més concretament, de la nova arquitectura del nord d’Itàlia, influïts per l’estreta relació mantinguda amb Alberto Sartoris. Estem parlant d’arquitectura contemporània, d’un període del segle XX que no ha donat excessius exemples remarcables a Girona. El seu valor rau, per tant, en aquesta excepcionalitat. I també perquè suposa la introducció a Girona de la tecnologia de façana lleugera vidriada o “mur cortina”. Es tracta d’un edifici concebut sota els principis bàsics de l’arquitectura racionalista, amb l’estructura deslligada dels tancaments, les plantes diàfanes i l’organització espaial entorn a la potent rampa helicoïdal que accentua la seva situació en el xamfrà. El seu ús sempre ha estat el mateix, un edifici industrial i comercial destinat a la venda i aparcaments de cotxes, fet que també justifica la seva excepcionalitat.

Aquest reconeixement no és nou. Ja es va recollir poc després d’acabada l’obra al núm. 49 de  “Cuadernos de Arquitectura” de l’any 1962. Posteriorment ha quedat acreditat en nombrosa bibliografia, com les “Guies d’Arquitectura de Girona” o el monogràfic dedicat a Joan M de Ribot dins la col·lecció “Inventaris d’Arquitectura” editats pel Col·legi d’Arquitectes els anys 1980, 1996, 2003 i 2008 respectivament. Paral·lelament, va quedar integrat al Registre Docomomo-Ibérico (de l’organització internacional Documentation and Conservation of buildings, sites and neighbourhoods of the Modern Movement).

També com a resposta a aquesta singularitat, l’Ajuntament de Girona l’any 2008 tramita la incorporació de l’edifici al Pla especial de protecció del patrimoni i simultàniament al text refós del Pla general d’ordenació urbana. Segons la memòria d’aquest últim document, l’objectiu de la seva protecció és el de mantenir i preservar la construcció existent i recuperar l’aspecte original projectat. Però contradictòriament li reconeix l’ús d’habitatge plurifamiliar com a ús dominant i una edificabilitat molt superior.

Des d’aquestes línies no pretenem menystenir la lícita voluntat de la propietat d’obtenir un aprofitament que la pròpia normativa urbanística els reconeix, ni tampoc els intents municipals d’estalviar un previsible i elevadíssim cost d’indemnització a canvi d’un edifici transformat i irreconeixible. La conservació del patrimoni arquitectònic va indissolublement lligat, d’una banda, als usos de l’edifici i, de l’altra, a l’evolució del seu entorn urbà. Les activitats que ha de contenir, malgrat no siguin les originals, han de subsistir amb els valors d’ordre dimensional, estructural, compositiu o formal pels quals aquest patrimoni ha estat catalogat i protegit. I l’evolució i transformació d’aquest entorn no hauria de deixar fora de context l’edifici protegit ni privar-lo d’una justa comprensió a escala urbana. En el cas del garatge Forner, és obvi que el canvi d’ús a habitatge plurifamiliar, i la conseqüent aplicació de la normativa d’habitabilitat que comporta aquest ús, l’afectaran de forma irreversible. En canvi, es manté plenament integrat a l’estructura de l’eixample desenvolupat a partir del projecte de 1919 d’Eugeni Campllonch, en una posició cabdal per la ciutat del segle XXI entorn a la confluència de l’entrada sud i el punt d’arribada de l’alta velocitat.

Per tot això, el Col·legi d’Arquitectes estem convençuts de la idoneïtat i capacitat del garatge Forné de convertir-se en un equipament públic o privat, situat en un punt de la ciutat que esdevindrà essencial un cop resoltes les ferides que l’alta velocitat ha deixat en el teixit urbà. Amb una actitud conseqüent amb els successius responsables de la Demarcació de Girona, que des de ja fa uns anys han llençat propostes lligades al Centre d’Art Contemporani, a la col·lecció de cotxes històrics de la fàbrica Seat mai exposada al públic, etc, intensificarem la nostra aportació en la defensa d’aquest magnífic exemple de l’arquitectura racionalista a Girona. Si convé, recollint la proposta de col·laboració feta fa pocs dies pel mateix regidor d’Urbanisme.

Narcís Reverendo i Hospital

President de la Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

La Girona moderna: de l’obrador al baluard

Per tercer any consecutiu el Museu d’Història de Girona dedica la seva exposició de tardor a revisitar la història de la ciutat. Rellegits els moments fundacionals i l’època medieval ha arribat el torn a un període tradicionalment considerat de decadència i immobilisme: l’època moderna. Una visió que Francesc Miralpeix i Xavier Torres, professors del departament d’història i història de l’art de la Universitat de Girona i comissaris de l’exposició, s’encarreguen de desmuntar presentant la Girona d’època moderna com una de les principals capitals del Principat de Catalunya. A partir de cinc àmbits temàtics l’exposició dóna a conèixer la transformació que viu la ciutat entre els segles XVI i XVIII. Però, el seu discurs no acaba a les sales del MHGi sinó que travessa el carrer de la Força i continua a l’exposició que presenta el Museu d’Història dels Jueus: “La Girona dissident”. Aquí es dóna veu a un col·lectiu sovint oblidat: el dels gironins de fe jueva convertits forçosament al cristianisme però que en secret van mantenir les seves tradicions i van salvaguardar la seva identitat, un col·lectiu que aportarà la seva empremta a la societat gironina de l’època moderna.

IMG_9873_BAIXAgeneral_expoGImoderna

Dues mostres que, fins el 6 d’abril, ens permeten conèixer un període poc conegut però transcendental per la configuració urbana i física de la ciutat. “Aparentment és una etapa amb menys pedigrí que altres, però també és l’època en què es consoliden l’emblemàtic skyline de la ciutat i els senyals d’identitat de la Girona barroca que atreuen actualment milers de visitants”, afirmava el professor i co-comissari Xavier Torres el dia de la inauguració.

descarga

retol_girona_dissident

Acompanyant ambdues exposicions el Museu d’Història de Girona i el Museu d’Història dels Jueus han preparat un extens i variat programa d’activitats que inclouen visites guiades, dos cicles de conferències, itineraris urbans, concerts, tallers infantils i una jornada de reconstrucció històrica.

Programa

Gemma Domènech, ICRPC

Chiloé: un patrimoni en fusta

Ara fa un mes vaig visitar l’illa Gran de Chiloé (9.000 km2 i 140.000 habitants), al sud de Xile, com podeu veure al web de l’ICRPC. El principal record sensorial que m’ha quedat d’aquest viatge és l’olor de fusta que desprèn tota l’illa. Això és natural, tractant-se d’una illa coberta de boscos i amb un clima marítim plujós. Però a més, la fusta és l’element fonamental del patrimoni cultural de l’illa, l’estudi del qual era l’objectiu de la meva visita. Pràcticament totes les construccions de l’illa, tant les cases particulars com les seves monumentals esglésies, de les que parlaré més endavant, són fetes en fusta. Les eines agrícoles i els utensilis domèstics són encara molts d’ells fets de fusta. I finalment, tractant-se Chiloé d’un arxipèlag format per una quarantena d’illes petites, les embarcacions indispensables per comunicar-se entre elles i naturalment per anar a pescar, són construïdes íntegrament en fusta pels mestres d’aixa en les drassanes tradicionals de l’illa.

Les fustes -que anomenen “fustes natives”- més utilitzades per a aquestes finalitats són l’alers (Larix europaea) i el cohiue (Nothofagus dombeyi). En primer lloc l’alers, que és la fusta més característica de l’illa ja que amb ella es fabriquen les “tejuelas” o petites peces amb diferents formes geomètriques i pintades de diferents colors, que serveixen per recobrir i aïllar tèrmicament les cases (excepte les cases més pobres que es recobreixen amb plaques de zinc). En segon lloc el cohiue, una fusta vermellosa molt dura que s’utilitza tant en la construcció naval com en la construcció de les esglésies, curiosament amb sistemes constructius similars. De fet, són els mateixos mestres d’aixa els que construeixen les estructures que suporten les voltes de canó de les esglésies, segons em va explicar en Felipe Montiel, director de Museu municipal de Castro.

Volta

Foto 1: Volta de canó de la nau de l’església de Nercón.

A Chiloé hi ha una seixantena d’esglésies que pertanyen la “Escola Chilota d’Arquitectura Religiosa en Fusta”, basada en un sistema de construcció introduït pels jesuïtes i que es caracteritza per una construcció de planta rectangular, nau amb volta de canó i façana amb pòrtic. L’estructura combina el cohiue i el xiprer, mentre que la façana i la coberta són fetes amb teuletes o “tejuelas” d’alers. Una dada curiosa és que la distància entre les esglésies de l’illa es correspon a un quart o a mig dia de navegació, servint així als navegants com a element d’orientació. Setze d’aquestes esglésies, com l’església de San Francisco (Foto 2), han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Esglesia

Foto 2: Església de San Francisco de Castro, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000.

Finalment, cal esmentar la construcció d’embarcacions en fusta, utilitzant les tècniques de construcció tradicional molt semblants a les que podem observar en les poques drassanes dels mestres d’aixa que encara es conserven a la península ibèrica. A Chiloé hi ha operatives diverses drassanes, més o menys grans. Durant el meu viatge vaig poder visitar les de Castro i les de San Juan, essent aquestes darreres les més importants. San Juan és un petit poble construït al llarg de la riba, pertanyent a la comuna de Dalcahue, on hi viuen 30 famílies i on a l’entrada del poble hi destaca la presència d’unes grans drassanes artesanals.  A més de diverses embarcacions en reparació, durant la nostra visita s’estaven construint simultàniament tres embarcacions, dues estaven força avançades i una tot just començada. Eren embarcacions de pesca de 18 metres d’eslora. La roda i la quilla, que són les parts que cal que siguin ser més resistents, es fan amb fusta de coihue. La resta, les quadernes i les taules, són fetes amb xiprer. Em comentaren que el xiprer s’està acabant a l’illa. Un cop tallats els taulons, s’escalfen dins un tub envoltat de foc per donar flexibilitat a la fusta i es va doblegant seguint les quadernes. Les juntures es calafaten amb resina d’epòxid. Antigament es feia amb fibra d’estopa extreta del propi alers. Són embarcacions destinades a la pesca semi-industrial que es dedicaran principalment, segons em van informar, a la pesca dels peixos que en castellà s’anomenen “pez gallo” (probablement la palaia, Lepidorhombus boscii) i “mantaraya” (manta gegant, Manta birostris), al golf de Pena, espai marítim de navegació molt perillosa degut a les fortes corrents.

Drassanes

Foto 3: Drassanes tradicionals a San Juan.

L’olor de la fusta i l’hospitalitat dels seus habitants, són els dos records que ben segur em perduraran durant més anys d’aquesta visita d’estudi que vaig tenir la sort de poder realitzar a l’illa de Chiloé l’octubre passat.

Eliseu Carbonell, investigador de l’ICRPC.

L’accessibilitat en museus. Planificació i recerca

Un dels temes recurrents en l’àmbit dels museus és l’escassetat  de visitants en bona part dels equipaments. La publicació anual del nombre de visites dibuixa un contrast entre museus grans com pot ser el Museu Picasso o el Museu Dalí respecte a d’altres més modestos que despleguen la seva activitat per tot el territori català. En el marc dels grans museus, un informe recent del CONCA plantejava les mancances del Museu Nacional d’Art de Catalunya i s’obria un debat entorn de les polítiques necessàries per fer d’aquest gran museu un equipament molt més visitat.

20140927_115043

Tanmateix, en el marc de la complexitat que suposa establir estratègies competents per acostar els museus a la societat, és necessari garantir un principi bàsic com és el de l’accessibilitat per a tot tipus de públic. Per assolir-ho, els museus estan abocats a definir una planificació amb la qual adquireixin un alt grau d’accessibilitat (en tots els sentits) per a tota la ciutadania, tant per a persones amb discapacitats físiques com psíquiques, com per a col·lectius en risc d’exclusió social i cultural. I explorar també altres limitacions a l’accessibilitat, com barreres intel·lectuals o cognitives, barreres socials o barreres emocionals.

accessibilitat

Per identificar i desplegar actuacions vinculades a l’accessibilitat es fan necessaris estudis previs interdisciplinaris que incorporin una anàlisi profunda i que indiquin la realitat d’aquests equipaments en relació a inclusió social de públic i accessibilitat.  Aquest procés de recerca ha d’actuar com a guiatge entorn a les línies d’actuació presents i futures i que marquin els diferents estadis a assolir, proposant necessitats, objectius i fases necessàries per tal que els museus siguin inclusius en un sentit ampli. En definitiva, les propostes d’actuacions han de tenir com a fonaments una sòlida base d’anàlisi i documentació i haurien de desenvolupar-se a partir tres eixos principals: una profunda diagnosi de la situació actual, un estat de l’art actual en relació a la inclusió social i accessibilitat en museus a nivell internacional i, finalment, una identificació i proposta d’actuacions per aplicar en els equipaments. Aquests treballs han de ser promoguts des dels mateixos museus, cercant complicitats i incloent àmbits com la museologia, la pedagogia, l’arquitectura o les tecnologies tot i contemplant els diversos escenaris que, com a equipaments culturals, hauran de considerar a l’hora de planificar les actuacions en accessibilitat i inclusió social.

Antoni Rojas Rabaneda, ICRPC