Xè Congrés de museus i patrimoni a San Sebastian

Un any més s’ha celebrat a San Sebastian el congrés dedicat a museus i espais patrimonials que ve liderant el professor Iñaki Arrieta del Departament de Filosofia dels Valors i Antropologia Social de la Universitat del País Basc.

Enguany el congrés ha girat al voltant de “Què i com exposar en els museus i espais patrimonials?”. Podeu consultar el programa d’aquesta edició al web del Museu Romà d’Oiasso, un magnífic museu arqueològic, per cert, situat a la ciutat d’Irún.

Com en edicions anteriors ha comptat amb una presència substancial de ponents internacionals. Entre ells destaca la ponència inaugural que va fer Magdalena Mieri, Directora del Programa d’Història i Cultura Llatina al Museu Nacional d’Història Americana, un dels museus de la Smithsonian Institution amb seu a Washington. La ponència amb el títol “Controvèrsia, validació i reafirmació: experiències d’un museu d’història nacional” va tractar sobre les maneres d’interpretar i exposar temes relacionats amb la immigració, posant l’èmfasi en els processos de negociació entre les parts que cal desenvolupar per aconseguir una exposició que tracti un tema de gran complexitat i tensió social com ho és la immigració.

En aquesta edició, com en edicions anteriors, s’han presentat experiències catalanes i valencianes, franceses i quebequeses, a part de les que tenen el seu origen al País Basc. Aquests continguts són reflex de la diversitat d’entitats organitzadores: La Universitat del País Basc, la Universitat de Barcelona, La Universitat de Toulouse III, la Universitat Lumière de Lyon, així com el citat Museu Oiasso, el Museu San Telmo a San Sebastian o els Museus de la Civilització del Québec.

La presència catalana hi és representada des dels seus orígens tant en el comitè organitzatiu (amb Jordi Abella, Director de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, i el professor Xavier Roigé de la UB), com en el comitè científic (amb la participació del professor Gabriel Alcalde de la UdG i de  Carles García Hermosilla, Director del Museu Industrial del Ter).

Entre les ponències dels països catalans cal destacar-ne tres. En primer lloc, Joan Seguí, Director del Museu Valencià d’Etnologia, va revisar la història dels diferents llenguatges museogràfics que han anat conformant el museu actual, i va tractar de la dificultat que comporta exposar la vida quotidiana i fer-la atractiva per a una multiplicitat de públics diversos.

En segon lloc, la professora Núria Serrat, de la UB, es va centrar en els reptes, les tendències i el futur de la interactivitat en els espais patrimonials. Núria Serrat va ampliar el concepte d’interactivitat física (hands-on) a una concepció que inclou la implicació del visitant a nivell espiritual i emotiu en la seva experiència museística.

Finalment, va cloure el congrés el professor Xavier Hernández de la UB amb una conferència dedicada al “Born de Barcelona: exposicions, commemoracions, límits, problemes i desafiaments”. El professor Hernández va citar la musealització de la batalla de Coulloden com exemple que es va tenir en compte a l’hora de recrear els fets del 1714 a Barcelona.

Un dels valors del congrés és la publicació anual de les ponències tant en paper con en pdf (que es poden trobar al web del Museu d’Oiasso). Així, en congressos anteriors s’ha parlat dels reptes de la globalització (2006), de la participació ciutadana (2007), del desenvolupament local (2008 i 2009), de la política i la participació social (2010), de les rendibilitats econòmiques i socials del patrimoni (2011), de la innovació en temps de crisi (2012), així com del coneixement dels públics (2013). Les temàtiques tractades en les diverses edicions del congrés palesen l’accent que els seus organitzadors posen en les relacions entre els museus i la comunitat i el territori.

Voldria acabar felicitant a Iñaki Arrieta i al seu equip per la feina acumulada en aquests 10 anys i estimular-lo a que segueixi amb una iniciativa que suposa la trobada de professionals dels museus, acadèmics i estudiants al voltant de les aportacions de coneixement i a la presentació d’experiències relacionades amb els museus i el patrimoni.

Antoni Laporte

PIERRE SOULAGES

Si abandoneu unes hores l’enlluernadora claror mediterrània i pugeu cap els altiplans de l’interior de la regió del Migdia-Pirineus, us podeu acostar a Rodez, a l’Aveyron. En el camí mentre l’autovia s’enfila trobareu el viaducte de Millau, que sembla més un encadenament d’Alfaros que no una obra de Norman Foster, i deixareu de banda trencants amb noms suggestius que us portarien, potser, a llocs de ressonàncies tan profundes com Roquefort. L’abundància d’aigua determina un paisatge generós de pastures i vegetació. Rodez és una població mitjana amb una catedral notable i algun museu amb peces arqueològiques que evoquen cultures megalítiques. Aquí va néixer Pierre Soulages el 24 de desembre de 1919. Batxiller a la seva població natal es va deixar seduir pel seu museu local, però sobretot, es va emocionar amb els volums de la Santa Fe de Conques. Aquí va desplegar una acció important de la seva obra amb els vitralls que “reinventen la llum” a les 104 obertures de l’església abacial (1992-1994). Una tècnica del vidre que li atorga una consistència especial, que permet treballar-lo com si fos pedra i que li dóna un caràcter translúcid que absorbeix la llum difusa de l’exterior, però que no és transparent. Pierre Soulages ha desplegat la seva activitat artística entre Paris i Sête i ha assolit, en les seves successives etapes, un nivell de reconeixement internacional que comença, sobretot, per l’acceptació, en el mercat nord-americà, de l’art en la dècada dels anys cinquanta. Sempre captivat pel joc del negre i la llum, el negre i el blanc, Soulages desplega un art que, en els inicis arrelat a la terra, se’n desfà per entrar en el camí de l’abstracció des de diverses tècniques. Tinta, guaix, brou de noix, pintura sobre tela i sobre paper, gravats i estampes. La tècnica del gravat portada al límit de l’erosió de la planxa fins a foradar-la i veure aparèixer el blanc del paper al fons, que incorpora en la pròpia obra. Seduït per les formes de les planxes foradades les transforma, també, en una sèrie d’escultures planes en bronze d’una bellesa excepcional, autèntiques joies. El 1979 és un any decisiu per Soulages perquè després de superar un col•lapse de creativitat es deixa anar pel camí de l’outrenoir. Una pintura més enllà del negre, que el traspassa i el transmuta en una reverberació de llum i de matisos en relleu originats en el mateix color i la textura del traç de negre. Soulages ha donat a la seva vila natal més de 500 obres, i entre l’àrea metropolitana de Rodez, la ciutat, el govern francès, el Consell General i el Consell Regional han construït un museu per acollir aquesta donació. Però Soulages, renuent a un “museu d’artista” va posar com a condició que hi hagués una sala d’exposicions temporals de cinc-cents metres quadrats. Aquest museu va ser inaugurat el 30 de maig passat per François Hollande, amb l’assistència d’Artur Mas. Des de la inauguració fins a primers d’octubre ja hi ha passat 165.000 visitants. Les obres del museu es van iniciar l’any 2010 i són obra de l’equip d’arquitectes olotins RCR. Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta han fet una edifici que s’adapta a les característiques de l’obra que ha d’acollir i hi respon amb espais, volum i llum que encaixen perfectament amb el llegat de Soulages. L’artista s’hi sent acollit i recollit. Tot l’edifici destil•la els detalls de l’equip olotí; els materials: acer corten, acer inoxidable, vidre, cuiro, corian en els serveis. Un joc de formes i volums que aprofita el pendent del terreny i s’hi arrapa per articular un espai urbà, que és una cruïlla entre la ciutat vella, un parc urbà, la ciutat administrativa i el conjunt d’equipaments municipals que acompanyen el parc. Discretament ajaçat al terreny, l’edifici RCR adquireix el rovell just que donarà consistència pròpia al corten, amb una oxidació que no deixa i que no regalima perquè neix a dins mateix de l’acer. Com més rovell, més identificació amb l’aire tardoral del parc, que veu com es rovellen les fulles dels faigs, dels roures, dels castanyers. Una síntesi bella entre l’arquitectura i l’artista, amb segell universal de sabor local de castanyes i fum de xemeneia. Joaquim Nadal, ICRPC

El patrimoni documental

Els dies 13, 14 i 15 d’octubre, Girona és la capital mundial dels arxius. S’hi celebra el Congrés Arxius i indústries culturals. S’ha fet públic que hi ha més de 850 inscrits d’arreu del món. De forma simultània es reuneix la Segona Conferència Anual d’Arxius, que convoca el Consell Internacional d’Arxiu), la 9a Conferència Europea d’Arxius, i les XIII Jornades dedicades a la Imatge i la Recerca. Personalitats destacades de diversos àmbits hi faran ponències introductòries de caràcter general: Joan Roca i Fontané, Yael Hersonski, Miguel-Anxo Murado, Albert Garcia-Espuche, Joan Fontcuberta i Jordi Savall.

girona

Les sessions de treball s’estructuren en nou àmbits temàtics que aborden diversos tòpics: 1. Indústries culturals i creatives i estratègies de col·laboració amb els arxius. 2. Accions i iniciatives. 3. Arxius i portals web. 4. Accés a la informació. 5. Grans repositoris i preservació de l’autenticitat en el núvol. 6. Projectes Open Data. 7. Models de negoci entorn de la custòdia i la preservació digital. 8. Commemoració i estudi del 175è aniversari de la fotografia i 9. El Treball del Consell Internacional d’Arxius.

Desfilaran, en les sessions, experiències de tot el món: Holanda, Estats Units, Gran Bretanya, Corea, França, Mèxic, Itàlia, Suècia, Canadà, Catalunya, Espanya, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Austràlia, Brasil, Estònia, Croàcia, Polònia, Xina, Argentina, Portugal, Nova Zelanda, Dinamarca, Noruega, Suïssa, Hongria, Grècia, Malta, Turquia, així com representants d’organismes internacionals i dels seus arxius, com en el cas de l’ONU i de la Unesco.

Aquest Congrés, que coordina i organitza l’Arxiu Municipal de Girona, és una magnífica oportunitat per situar el valor del patrimoni documental en el centre de les polítiques de patrimoni i en el centre de les polítiques culturals. Sovint, el predomini del patrimoni artístic i, fins i tot, del patrimoni natural ha mantingut en un segon pla la importància dels fons preservats en els arxius entesos en la seva múltiple dimensió. Partim, en el passat, d’una incúria força generalitzada, d’un menyspreu sistemàtic pel passat i per la història, i d’un abandonament del patrimoni documental devorats per un presentisme esgarrifós que ha liquidat, sovint, els fils i les arrels de la memòria. La selecció dels documents que ens han pervingut és múltiple i successiva; en primer lloc perquè un primer sedàs és el que marca la pròpia escriptura; en segon lloc perquè els mateixos productors de documentació representen un filtre selectiu; en tercer lloc perquè s’han produït, de manera reiterada, destruccions fortuïtes o induïdes amb ànim d’esborrar rastres que podien generar drets i o lligams. Finalment, la manca de sentit històric, de perspectiva a una distància suficient, ha negat molt freqüentment valor documental a testimonis directes del teixit industrial o comercial, dels grans patrimonis rurals i, en alguns casos, fins i tot, s’ha menystingut el valor documental dels registres eclesiàstics o de la documentació fiscal dels municipis.

És evident, doncs, que com a conseqüència d’aquesta tria successiva, la documentació conservada ens explica i, alhora, ens interpel·la sobre el procés que l’ha salvada i les seves causes. Està clar clar que la documentació ha de ser interrogada de manera adequada i que només ens respon amb claredat si les preguntes que hem formulat són les apropiades.

arxius

Per altra banda, a mesura que la societat, el coneixement, la tècnica i les tecnologies han evolucionat és molt evident que adquireixen valor documental tota mena de suports. Ja no és només el predomini del paper. La imatge, la imatge en moviment, la veu, el núvol, tot esdevé matèria per triar i conservar. Per tractar, inventariar, catalogar, arxivar i difondre.

Cinc paraules i tot un programa. Aquest és el tema que congrega, a Girona, experts de tot el món. Interrogants locals i interrogants universals. Un repertori de qüestions que ens afecten directament com a ciutadans del món, des del lloc on som fins al món on vivim.

Els arxius així entesos, en la seva múltiple dimensió converteixen la seva documentació en matèria de la memòria i per utilitzar paraules de Joan Boadas i Raset esdevenen “el millor antídot per evitar que la societat pugui caure en la més estèril de les amnèsies”.

Fins aquí què faran i de què parlaran els nostres visitants internacionals i nacionals. Però, i què hi trobaran? En primer lloc, una ciutat de cultura, un centre històric i un conjunt monumental de primer nivell, uns equipaments culturals i cívics de nivell europeu, una universitat dotada de centres i biblioteques disposades a afavorir el coneixement i el lligam amb la societat, un conjunt important de museus que acullen un patrimoni molt singular i amb peces de primer nivell.

Però trobaran, sobretot, que Girona és una ciutat d’arxius. Una ciutat que, en les darreres dècades, ha fet un salt qualitatiu de primer ordre i si ja en una dates tan reculades com 1975, 1979, i 1981 jo mateix postulava per les enormes potencialitats dels arxius gironins i la necessitat de produir una sacsejada en aquest terreny, ara, el resultat de molts anys de feina d’arxiveres i arxivers es concreta en uns resultats tangibles.

Els organitzadors han volgut tenir en el programa del Congrés un record emocionat per Montserrat Hosta, arxivera enyorada, i han ofert un text sobre el Patrimoni documental a Girona (2014), que és un recorregut i una mostra per a la documentació de caire personal, familiar, comunitària, municipal, comarcal, nacional, europea i mundial. Ho fan a partir de documentació de tots els arxius de la ciutat. Pot ser prolix, però és necessari, per copsar l’autèntica dimensió dels dipòsits de documentació que hi ha a la ciutat: l’Arxiu administratiu de la Generalitat a Girona, l’Arxiu Capitular, l’Arxiu Central dels Jutjats , l’Arxiu central del Palau de Justícia, l’Arxiu Diocesà, l’Arxiu General de la Diputació, l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes, l’Arxiu Històric, l’Arxiu Judicial Territorial, l’Arxiu Municipal, l’Arxiu del Monestir de Sant Daniel, l’Arxiu de la Universitat, el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge i el Centre de la Imatge de la Diputació. I estic segur que, encara, potser en manca algun en el terreny privat i empresarial. Girona és, en aquest sentit, un centre de documentació fabulós i un camp abonat per a la recerca i el desenvolupament de la feina dels arxivers. Encara trobaran, els nostres visitants, un conjunt d’exposicions fetes a mida de l’esdeveniment i que produeixen de forma visual una mostra de la documentació gironina que per als ponents esdevindrà La Tria de l’Arxiver. Documents de l’arxiu Municipal de Girona, una publicació que és un tast un repertori engrescador per al patrimoni documental de la ciutat.

Quan tothom torni a casa, quan els experts hagin deixat solitàries les sales de l’Auditori, quan s’allunyin les veus cap a les terres d’origen, caldrà rellegir l’article-manifest que ha publicat, en el número 405 de L’Avenç, el president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya Joan Soler Jiménez, simplement per tenir clar que lluny de tota complaença ens queda molta feina per fer i tot el que queda per fer és imprescindible per no perdre mai el fil de la memòria i arrenglerar la informació que hem acumulat en un encadenament indestriable entre passat, present i futur de la història de la humanitat i de les societats humanes.

Joaquim Nadal, ICRPC (Article publicat a Diari de Girona)

UN PATRIMONI A VALORITZAR: LA RETAULÍSTICA DE L’ÈPOCA DEL BARROC

L’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural acaba de col·laborar en l’organització del seminari internacional “Polychromed wooden altarpieces in southern Europe / Retaules d’escultura policromada del sud d’Europa” conjuntament amb The Henry Moore Foundation, la Fundació Girona Universitat i Futur, el Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat de Girona, l’Obra Social de la Caixa i el projecte d’investigació coordinat HAR2012-39182 de les universitats de Girona i Autònoma de Barcelona.

S’ha celebrat a Barcelona els dies 2 i 3 d’octubre en els inspiradors espais que han cedit l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i el Museu Frederic Marès de Barcelona. La collita de resultats ha estat magnífica, perfectament ajustada a les expectatives que el programa animava.

Miracle 160

Les ponències no trigaran a estar disponibles en la xarxa i qui ho vulgui les podrà seguir i analitzar, però ja avanço que hi trobarà molt més que  interessants i molt actualitzats estats de la qüestió sobre la història de la retaulística en l’àrea més occidental de la Mediterrània, des d’Andalusia a Nàpols. Hi trobarà noves mirades sobre el fenomen de la retaulística als territoris de l’Europa de la contrareforma catòlica i aproximacions que demostren que  sobre el món de la retaulística es poden construir relats argumentalment rics i metodològicament ambiciosos i innovadors. Hi descobrirà  reflexions sobre els idiomes plàstics (de vegades dialectes) dels escultors i dels pintors; sobre les tècniques dels dauradors/policromadors, o els repertoris arquitectònics i ornamentals dels tracistes i fusters-retaulers. Hi observarà anàlisis molt complets sobre la cultura i els repertoris gràfics disponibles als obradors, pouats d’estampes i tractats, o entorn de la manera com aquests enriquien els recursos figuratius, compositius i temàtics dels tallers. Hi trobarà moltes indicacions sobre les funcions devotes que complien els retaules i sobre el seu gran poder comunicador extretes de documents i fonts de l’època; o, finalment,  evidències de la mentalitat i els valors que ensorraren el secular món de la retaulística en fusta daurada i policromada a finals del segle XVIII, però també d’aquella que impulsà els inicis de la tardana valoració de l’escultura policromada en la historiografia i el col·leccionisme.

A més d’aquestes substancioses aportacions, les jornades varen servir per a constatar l’acord dels especialistes sobre una realitat indiscutible avui en dia, es miri des d’Andalusia, Castella, la Puglia, Sardenya, o les Catalunyes del nord i del sud: per molt que els prejudicis acadèmics, romàntics o nacionalistes li hagin fet la guitza i n’hagin contaminat la memòria, per molt que les destruccions s’hi hagin acarnissat, especialment les de 1936 a l’Espanya republicana, la investigació, dinamitzada, sobretot, des de les universitats, ha entrat en una fase de decidida rehabilitació de la memòria artística de l’època barroca, molt vinculada a la producció de retaules en els territoris analitzats durant l’amè workshop barceloní.

Quan més ens acostem a una imatge versemblant de les arts i la cultura visual dels segles XVII i XVIII, més evident és que hem de considerar la retaulística com un dels seus episodis més brillants, com un gènere artístic decisiu per la configuració del patrimoni històric i artístic, ric d’autors i de creacions capaços de propiciar relats tan interessants, intensos i suggerents com els de qualsevol altre moment de la nostra història artística. Almenys per Catalunya, es tracta d’uns passos, però ferms i decidits, cap al que en un altre lloc he anomenat “ la reconciliació amb el patrimoni barroc [no cortesà]  i la seva història” ja que comencem a percebre’l amb tanta “veracitat” com és capaç de procurar-nos el mètode històric i completament alliberats de les prevencions, les  suspicàcies i els prejudicis estètics, intel·lectuals o religiosos que fins no fa tant emboiraven la historiografia de l’art i l’opinió cultural.

Ara bé, a la trobada barcelonina també va quedar clar que els investigadors universitaris no ens en sortirem si fem aquest camí sols. Haurem de treballar amb l’administració cultural, els museus i els centres de restauració –com ho hem anat fent en els darrers anys—per poder exhibir aquest patrimoni en bones i atractives condicions, físiques i argumentals (exhibir-lo és un dels reptes culturals més interessants que té el nostre país).  I haurem de convèncer les administracions públiques i les institucions privades de l’ interès d’invertir recursos en la recerca, la restauració i la divulgació d’aquest patrimoni. Finalment, entre tots hauríem de saber proposar uns relats prou persuasius com per acostar l’art de l’època conservats en temples i museus a públics de tota mena, des de l’escolar al turístic, des del que té cultura religiosa catòlica a aquell que viu en altres sistemes religiosos o al marge de les religions, explicant-ne els valors plàstics, els més ardits i els més conservadors o retardataris, i també les històries que brotaven d’aquelles imatges –o que les tenien per dipositàries– que són per a nosaltres un pont cap a un meravellós univers de creences i conviccions.

Joan Bosch Ballbona, ICRPC

La nova seu de l’ICRPC

Des del mes de setembre l’ICRPC està instal·lat a la Pia Almoina de Girona, el millor exemple de gòtic civil de la ciutat. L’edifici, situat al costat de l’escala de la Catedral, es va construir a principis del segle XV, en un entorn de carrers estrets, i no va ser fins el segle XVII, amb la construcció de l’escala barroca, que la Pia Almoina obté el protagonisme visual que avui té en moltes imatges de Girona.

Pia Almoina

Foto: ICRPC

Des del seu origen, vinculat a l’obra pia instituïda per Arnau d’Escala el 1228 de distribució de pa als pobres, han estat molts i molt diversos els usos de l’edifici. Ocupacions i abandonaments interessats o forçats fins a recuperar, ja en el segle XX, la configuració original.

La institució assistencial va arribar al segle XVIII amb una economia pròspera que li assegurava el compliment de les seves funcions i que convertia les seves rendes en objecte de desig tant per l’Ajuntament com pel Capítol catedralici. Aquest fet unit a la reorganització de l’Estat segons el model centralista francès, va sentenciar el seu futur. El 1776 després de ser desproveïda de les seves rendes va ser suprimida pel bisbe Tomàs de Lorenzana. Cinquanta anys més tard, el 1842, en el marc del procés desamortitzador dels béns eclesiàstics endegat pel govern de l’Estat el gran casal va ser subhastat. La finca va ser dividida i adquirida per diversos particulars. La porció més important passà a mans de les religioses escolàpies que hi van instal·lar la seva escola a Girona. L’internat femení va obrir les seves portes el dia de la Immaculada de 1857 i va funcionar com a tal durant més d’un segle, amb el breu parèntesi de la Guerra Civil quan l’edifici va acollir l’Escola de Belles Arts de la ciutat.

Quan el 1973, fruit dels canvis socials i polítics que viu el país, les monges escolàpies tanquen l’escola de la plaça de la Catedral, s’obre un debat ciutadà sobre possibles nous usos per a l’edifici: delegació provincial de la Secció Femenina, parador nacional de turisme o Escola de Belles Arts i Conservatori de Música, són algunes de les propostes que es posen sobre la taula fins que el gener de 1974 el Col·legi d’Arquitectes compra l’edifici per ubicar-hi la seva seu gironina. Quaranta anys després, a més del Col·legi d’Arquitectes, els murs de la Pia Almoina acullen també l’Institut Català de Patrimoni Cultural, plegats seguirem vetllant per conservar i donar a conèixer un dels elements patrimonials més interessants de la ciutat.

Gemma Domènech, ICRPC

(per saber-ne més: G. Domènech i R.M. Gil, La Pia Almoina de Girona. Girona, Diputació de Girona – Obra social “La Caixa”, 2011)