Mèxic i l’exili dels arquitectes catalans

L’exili va ser per a nosaltres el millor que ens va passar durant el franquisme”afirmava l’arquitecte empordanès Emili Blanch Roig (1897-1996) en una entrevista a El Punt el 20 de febrer de 1995. Emili Blanch es referia als sis anys viscuts a Mèxic, país en el que  va trobar aixopluc, pau i llibertat; tot allò que a Catalunya mancava en aquells dies. El testimoni d’Emili Blanch no és excepcional, bona part dels més de 20.000 republicans  (xifra oficial, perquè segurament en van ser molts més) que varen arribar al país centreamericà a partir de l’estiu de 1939, donarien mostres d’agraïment a la que va esdevenir la seva segona pàtria.  L’excepcionalitat del cas mexicà, que va obrir sense reserves els braços a l’èxode republicà i que va esdevenir l’únic país de món que no va reconèixer mai el govern de Franco, ha estat àmpliament estudiada pels historiadors i donada a conèixer a la societat.

Exilio Español

Una nova mostra de l’interès pel fenomen té lloc aquests dies a Mèxic. Coincidint amb el 75è aniversari de l’arribada dels primers republicans a Mèxic, la Facultat d’Arquitectura de la Universidad Autónoma de México (UNAM) i l’Instituto Nacional de Bellas Artes, han volgut posar el focus sobre el cas dels arquitectes i la contribució que va representar per al desenvolupament de l’arquitectura mexicana del segle XX l’arribada dels professionals republicans. L’exposició Presencia del exilio español en la arquitectura mexicana, presenta les trajectòries de la cinquantena d’arquitectes que varen fugir de l’Estat espanyol acabada la guerra, centrant-se especialment en els vint-i-quatre que es varen establir a Mèxic. Quatre d’aquests són els catalans Francesc Detrell Tarradell, Esteve Marco Cortina, Jordi Tell Novellas, a més del citat Emili Blanch Roig. Quatre personalitats diferents però amb un denominador comú, fugir de la repressió feixista que entre d’altres condemnes, els havia apartat de l’arquitectura. Quatre homes amb un objectiu comú, retornar a la seva professió. Tots quatre ho aconsegueixen a Mèxic. Francesc Detrell, Esteve Marco i Emili Blanch, treballaran intensament en el país centreamericà. Jordi Tell menys perquè el destí li havia reservat un altre paper, vinculat a la diplomàcia de la República Española a l’Exili s’establirà definitivament a Noruega, on finalment podrà reprendre la seva carrera arquitectònica. Quatre figures pràcticament desconegudes a Catalunya però ben presents a la mostra del Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic.

Emili Blanch Roig (La Pera, 1897 – Girona, 1996). Titulat el 1925 a l’Escola Arquitectura de Barcelona, fou l’introductor del corrent racionalista a les comarques gironines. Treballà per la Diputació de Girona i per la Generalitat Republicana, activitat que, juntament amb la seva militància a Esquerra Republicana de Catalunya, li suposà la repressió i l’exili una vegada acabada la Guerra Civil Espanyola. S’exilià primer a Montpeller i més tard a Mèxic, on va projectar i construir més de quaranta obres: el Pavelló Català de la Primera Fira del Llibre Mexicà (1946), entre d’altres. El 1948 retornà a Catalunya i s’instal·là a Girona, on amb moltes dificultats continuà la seva activitat professional construint petits habitatges i alguns equipaments turístics, sobretot per al cercle familiar i d’amistats.

Francesc Detrell Tarradell (Santiago de Cuba, 1908 – Mèxic D.F. 1990). Resideix a Catalunya des de la infància i es titula a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona l’any 1935. L’esclat de la guerra civil al juliol de 1936 interromp una carrera que es preveia d’èxit; no en va, una de les seves primeres obres, “la Casa Club de Futbol Junior. Ciutat de Mallorca”, va ser publicada a la prestigiosa revista d’arquitectura moderna AC En companyia del seu germà Alfons abandona Catalunya i entra a Mèxic per Veracruz el 30 d’octubre de 1936. Aquesta fugida d’Espanya i la seva afiliació sindical durant l’estiu de 1936, li suposaran una dura condemna per part de la Dictadura del General Franco que l’impossibilita l’exercici professional de l’arquitectura. Establert a Ciutat de Mèxic i afiliat a la delegació mexicana del Partit Comunista d’Espanya, Detrell treballarà al costat del també arquitecte català Esteve Marco Cortina i del constructor espanyol Fernando Rodríguez Miaja.

Esteve Marco Cortina (Reus, 1909 – Mèxic D. F., 1963). Titulat a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1933, militant del grup renovador de l’arquitectura (GATPAC). La seva afiliació al Sindicat d’Arquitectes el 1936 i la seva participació en la guerra civil com capità de l’exèrcit republicà li suposen la repressió de la Dictadura i l’empenyen a l’exili. Arriba a Mèxic el 1940, procedent de la República Dominicana i s’estableix professionalment a Ciutat de Mèxic. Associat al català Francesc Domenech crea Casa de Decoración Salou i, amb Francesc Detrell i Fernando Rodríguez Miaja, Marco y Rodríguez. Arquitectura y Decoración. A més de Ciutat de Mèxic, desenvolupa la seva activitat professional a Cuernavaca, Acapulco i Veracruz, on construeix residències i hotels. Els seus treballs de remodelació i disseny d’interiors apareixen en diverses ocasions a la revista Decoración.

Jordi Tell Novellas (Barcelona, 1907 – Fredrikstad, Noruega, 1991). Titulat a l’Escola de Barcelona l’any 1931 i partícip del moviment de renovador encapçalat per Josep Lluís Sert. La militància política en el Partit Nacionalista Català i la participació en els Fets d’Octubre de 1934 varen comportar-li un primer exili a Berlín, amb el que inicia un trajecte de no retorn a Catalunya. Un gir personal que va suposar l’abandó temporal de la professió i l’inici d’una carrera diplomàtica al servei del govern de la República Espanyola, que abandona després de l’entrada d’Espanya a la ONU. A Mèxic treballa com a arquitecte per l’empresa constructora Bertran Cusiné SA, dels catalans Josep i Jeroni Bertran i Cusiné. I, associat amb Josep Maria Xammar i Sala, company de militància política al PNC i a Estat Català, crea l’empresa de fabricació de mobles i decoració Curvomex. Establert definitivament a Noruega projecta i construeix hospitals, centres psiquiàtrics i escoles especials en el comtat d’Østfold.

IMG_1107

Juan Ignacio del Cueto, Catedràtic de la UNAM i comissari de l’exposició Presencia del exilio español en la arquitectura mexicana, depassa el límit geogràfic de Mèxic i repassa en tota la seva amplitud el fenomen migratori. Del Cueto, autèntic recuperador de la repressió i exili dels arquitectes republicans, presenta a tots els protagonistes de l’èxode. Els que varen trobar asil a Mèxic i els el varen trobar a Venezuela, Xile, Cuba, Colòmbia, la República Dominicana, Argentina i Estats Units. Sense oblidar els que varen romandre a Europa: França, Rússia, Polònia i Noruega. Vint-i-set en total, la meitat dels quals, catorze, eren catalans. Així doncs, Emili Blanch, Francesc Detrell, Esteve Marco i Jordi Tell, no són els únics arquitectes catalans glossats a l’exposició. Comparteixen protagonisme amb Joan Capdevila Elías i Josep Maria Deu Amat, establerts a Venezuela, Francesc Fàbregas Vehil, resident a Cuba i la República Dominicana, German Rodríguez Arias, assentat a Xile, Ricard Ribas Seva, que treballa a Colòmbia i Argentina, Antoni Bonet Castellana i Pere Pi Calleja , ambdós establerts a l’Argentina, Domingo Escorsa Badia, que es queda a França i, el de més renom de tots, Josep Lluís Sert establert als Estats Units,

L’exposició, que es configura a partir d’un mosaic fotogràfic de més de 300 obres, 76 fitxes biogràfiques i una dotzena de maquetes, es podrà veure fins al 3 d’agost al Museo Nacional de Arquitectura del Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic i després iniciarà un llarg periple per les principals ciutats del país. Coincidint amb l’exposició i per debatre sobre els seus continguts, el mes de juny la Facultat d’Arquitectura de la Universidad Autonoma de México va reunir investigadors americans i europeus en el col·loqui internacional Arquitectura y exilio: Las diásporas europeas en la primera mitad del Siglo XX y su arraigo en América.

Gemma Domènech Casadevall. ICRPC

Article publicat a El Punt Avui

La contrucció de la rèplica de la Nao San Juan, un ambiciós projecte de patrimoni flotant

En el marc de la capitalitat europea de la Cultura 2016 a la ciutat de Donostia, s’ha iniciat el projecte de construcción d’una rèplica del ballener San Juan, construït originament al port de Paisaia el 1563 i desaparegut dos anys després al Canadà.

L’estiu de 1565 es va enfonsar a Red Bay, a la costa sud de Labrador, un vaixell basc carregat de greix fos de balena quan estava a punt d’iniciar el viatge de retorn. El seu descobriment i la seva excavació en les fredíssimes aigües de Red Bay s’han convertit en un dels símbols del patrimoni submergit fins al punt que Comitè Científic Internacional d’Arqueologia Subaquàtica de la Unesco va decidir adoptar com a icona la silueta del San Juan.

Pasaia

Imatge: http://sanjuan2016.eu/

Duran la segona meitat del segle XVI Red Bay era un port que acollia una important població de baleners bascos que s’hi instal·laven durant la temporada de caça de balenes. Es calcula que podria haver fins a 9 o 10 vaixells com el San Juan ancorats a Red Bay alhora. L’oli de balena era un bé escàs i molt preuat. Feia una flama més brillant que els olis vegetals i era emprat per la fabricació de sabó, productes farmacèutics i en el tractament de teixits.

El San Juan es trobava a Red Bay quan es va enfonsar per causes desconegudes. Les excavacions no van posat al descobert cap resta humana de manera que probablement tota la tripulació va salvar-se del naufragi. Les recerques, en arxius de tot el món, per part de la historiadora canadenca Selma Barkham, van permetre localitzar el derelicte l’any 1978. Immediatament es van iniciar les excavacions, dirigides per Robert Grenier, que s’allargarien fins el 1985, amb un total de 14.000 hores d’immersions per recompondre les formes i la història del San Juan. Les investigacions van descobrir que es tractava d’una embarcació de 25 metres d’eslora i 7,5 de mànega, amb una tripulació de 60 persones. En el moment de l’enfonsament transportava entre 800 i 1000 bótes de greix de balena que es corresponen amb el greix de 6 a 9 cetacis. Els arqueòlegs marins van extreure més de 3000 peces de fusta, es van fer més de 22000 fotografies, es van recuperar milers d’objectes i fragments d’objectes que donaren molta informació sobre la vida quotidiana a bord del vaixell, des de sabates de mariners fins recipients de ceràmica, alguns pràcticament intactes. Entre els altres descobriments importants havia instruments de navegació com un rellotge d’arena, una brúixola i un astrolabi.
Ara, l’associació dedicada a la conservació del patrimoni marítim basc Albaola, ubicada en unes antigues drassanes del port de Pasaia, s’ha proposat l’ambiciós repte de construir una rèplica del San Juan seguint les tècniques de construcció tradicional i fer-lo navegar per representar la capitalitat cultural europea de Donostia, tot reivindicant la convivència i les llengües minoritzades d’Europa, així com la gesta d’aquells antics mariners bascos.

Podeu seguir el desenvolupament aquest interessant projecte en el següent enllaç: http://sanjuan2016.eu/

Eliseu Carbonell, ICRPC.

Font de la Canya d’Avinyonet del Penedès: Recerca i patrimoni enològic

Catalunya és terra de vins i disposa d’un patrimoni enològic excepcional. Aquesta rica herència patrimonial ha generat, especialment en els darrers anys, una oferta d’experiències enoturístiques que ens possibiliten disposar i accedir a un major coneixement del món del vi.

La recerca científica té un paper essencial per aprofundir en  aspectes  diversos sobre els orígens de la vinicultura. Un exemple l’identifiquem en els estudis que s’efectuen en l’assentament arqueològic de la Font de la Canya d’Avinyonet del Penedès. Aquest nucli va ser un centre de mercaderies actiu durant l’època preibèrica i ibèrica (segles VII-II aC) i destaca per documentar-se les evidències més antigues sobre els inicis del conreu de la vinya i l’elaboració de vi al Penedès.

Durant aquest agost i fins el 28 de setembre s’efectua la 15a campanya d’excavacions arqueològiques en aquest assentament amb un equip interdisciplinar format per arqueòlegs i especialistes en arqueobotànica i micromorfologia. Les intervencions dutes a terme han possibilitat recuperar diversos testimonis de la cultural material vinculats directament amb la pràctica de la vitivinicultura i el consum del vi. En aquest sentit s’han documentat elements com  àmfores per al transport, podalls de ferro per al manteniment de la vinya o bases  de premsa per a fer vi.

Destaca la documentació del major conjunt de llavors de Vitis vinifera ssp. vinifera en tot el nord-est peninsular i les conclusions dels estudis  realitzats aporten dades d’un alt interès com, a tall d’exemple, la relació estreta entre  la introducció de la vitivinicultura i el consum del vi al Penedès amb els contactes colonials, especialment els fenicis. Cal esmentar que, en el marc del procés de recerca la direcció de les intervencions arqueològiques signaran el proper setembre un conveni entre Vinseum, la DO Penedès i la Universitat Rovira i Virgili per realitzar estudis d’ADN amb les nombroses llavors de raïm carbonitzades recuperades.

El treball a l’assentament de Font de la Canya no s’atura a la fase de recerca.  L’equip del jaciment impulsa diverses accions de difusió, comunicació i socialització de la recerca i dels coneixements generats durant les investigacions realitzades.  Les propostes pedagògiques permeten donar a conèixer,  en un entorn privilegiat de vinyes i oliveres, el bressol de la vitivinicultura al Penedès durant els segles VII-II aC. En aquest context, destaca el Taller ArqueoVitis que reprodueix tot els passos de la investigació científica per poder recuperar llavors i fruits carbonitzats, uns processos de recerca que possibiliten conèixer la vitivinicultura, l’agricultura i la alimentació dels ibers de la Font de la Canya. En el marc d’aquesta vocació de comunicació és admirable l’esforç per emprar eines com xarxes socials o una completa web pròpia del jaciment per donar a conèixer aquest jaciment.

El treball de l’equip de Font de la Canya, en definitiva, és un exemple extraordinari de bones pràctiques d’usos del patrimoni cultural i en processos de patrimonialització, així com de les utilitats de la comunicació de la recerca.

Antoni Rojas Rabaneda, ICRPC.

Salàs de Pallars

Dissabte passat vaig intervenir en l’acte d’inauguració de l’exposició Àlbum de la Gran Guerra 1914, organitzada pel Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç i l’Ajuntament de Salàs de Pallars. Pujàvem el mateix dissabte havent dinat i al coll de Comiols va començar a ploure intensament. A Tremp, la pluja va parar el temps de veure, un moment, la Llibreria Central que condueix Cisco Prats, i només d’arribar a Salàs, al local de les antigues escoles, hi va tornar i no va parar fins passades les vuit. La sala estava atapeïda, l’alcalde es mostrava satisfet i Cisco Farràs i la seva dona, que és la regidora de Cultura, tractaven dels darrers detalls de la inauguració. Una estona abans, Cisco Farràs, ànima i inspirador de l’exposició, ens l’havia mostrat en una visita exprés. Vaig quedar del tot meravellat. L’eficàcia elemental del discurs expositiu, els textos literaris que transportaven a una atmosfera entre eufòrica i plàcida en l’arrencada de l’estiu de 1914, el dramatisme i el xoc de l’esclat del conflicte, i la intensitat dramàtica de les imatges de les trinxeres dels dos costats en conflicte, servien de marc d’alguna de les col·leccions de cromos, principalment de la xocolata Amatller. En un espai reduït i una escenografia de primeríssim nivell, amb un sol cop d’ull és fàcil de percebre l’explosió del mapa d’Europa, la vida i el sofriment de la gent, tantes morts acumulades per causes sovint incomprensibles als ulls humanament escèptics de les gents de procedència diversa, que Gaziel havia trobat i havia vist canviar de comportament un cop instal·lada la guerra. La guerra i les seves misèries, els aprofitats de sempre i, finalment, la pau.

I l’impacte de la guerra a Catalunya. Una societat dividida, una opinió pública enfervorida, un nou periodisme, una literatura de la guerra, unes expectatives polítiques, totes les grans oportunitats econòmiques amb les grans fortunes desaprofitades, el fracàs de l’escena internacional com a fórmula per solucionar el plet català amb Espanya. L’acomodació dels uns, l’escepticisme dels altres, la radicalització del moviment obrer, la manca de cintura política de les elits catalanes i espanyoles. L’impacte, al Pallars, de la mort del gran impulsor de l’aprofitament hidroelèctric del Pirineu, i fundador de La Canadenca, F.S. Pearson, l’any 1915, a bord del Lusitània. Una guerra que, ara, en el seu centenari desperta un interès renovat, amb noves revisions historiogràfiques i un gruix important de noves publicacions de caire memorialístic i dietarístic, i que arriba a la premsa escrita com la sèrie que Plàcid Garcia Planas ha començat a La Vanguardia amb l’encapçalament d’una tira d’alguns dels cromos de xocolates Amatller.

Cisco Farràs em va explicar que hi ha més de cinquanta col·leccions de cromos sobre la Gran Guerra, amb prop de quatre mil cromos en total, que van anar sortint al fil dels esdeveniments com una versió acolorida i potser endolcida per a la mainada.

Però tot i ser important l’exposició, com no en veurem potser cap d’altra a Catalunya, el més important que vaig percebre va ser la vibració col·lectiva de tot un poble emocionat per la transformació que, animada pel Cisco Farràs, s’ha produït al voltant del projecte i de la realitat de les Botigues Museu de Salàs de Pallars. Una farmàcia, una barberia, una merceria i perfumeria, un bar, un estanc, una botiga d’ultramarins, on l’instint col·leccionista i la passió pedagògica del Cisco s’han posat al servei d’una idea de dinamització col·lectiva. Una idea de recuperació de la memòria, però sobretot de la història i de presentació dels grans canvis socials i culturals a través dels productes de les diferents botigues i del disseny i la publicitat. El més important de tot és que amb tota la modèstia i pocs recursos, però amb molta imaginació i idees clares, aquest projecte ha girat com un mitjó la vida i les expectatives del poble. El patrimoni al servei del futur i lluny de les inèrcies encarcaradores i massa elitistes.

Joaquim Nadal i Farreras, ICRPC. Article publicat a El Punt AVUI

L’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya

La Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni ha encarregat a l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural de posar en funcionament l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya.

L’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya neix amb la voluntat de donar servei als centres museístics i de patrimoni cultural del país, amb l’objectiu de contribuir a millorar el coneixement i la relació d’aquests centres amb els seus públics.

El primer projecte de l’Observatori consisteix en emetre un diagnòstic sobre la situació actual dels museus de Catalunya en relació al coneixement dels seus públics. Amb aquesta finalitat ja s’ha enviat un primer qüestionari als museus registrats de Catalunya per tenir unes primeres informacions sobre la percepció que els museus tenen dels seus públics i el paper que els otorguen.

En aquesta etapa de forta crisi econòmica que està laminant el finançament de molts museus de casa nostra, l’anàlisi que estem iniciant vol ser una primera fotografia sobre el rol que els museus adjudiquen als seus públics. Responen els museus davant la crisi amb unes estratègies que donin un paper més preponderant als visitants? O bé la crisi és tan profunda que prou feina hi ha a mantenir la institució amb els mínims vitals en funcionament?

En fases posteriors, el diagnòstic sobre la situació actual es completarà amb una avaluació dels diversos mecanismes que els museus utilitzen per mesurar i conèixer els seus públics: quin programari es fa servir a l’entrada per a comptabilitzar les persones que entren? Si es fan enquestes, quines són les metodologies que s’empren? Es realitzen altres estudis que es proposin conèixer els comportaments dels visitants a l’interior de l’espai museístic? S’analitzen les queixes i els suggeriments que els visitants expressen espontàniament? El museu revisa regularment les dades d’ús i trànsit que els usuaris virtuals realitzen quan consulten el web de la institució?

Cal remarcar que el més important en la gestió dels seus públics per part del museu és el seu personal, els seus professionals. Per tant, un apartat a tenir en consideració per a conèixer la situació actual serà aprofundir en l’organització dels museus. Entre el seu personal hi ha qui es dedica als públics com a tasca prioritària? Aquest és un punt especialment sensible, doncs la manera com l’Observatoti dels Públics pot col·laborar amb els museus en el futur és en la formació dels seus professionals i posant al seu abast eines i manuals que permetin no només generar informació pertinent, sinó, i molt especialment, convertint la informació en coneixement compartit dintre de l’organització. Un coneixement que millori la planificació, gestió i avaluació de les exposicions i activitats.

L’ICRPC es posa a disposició de tots els museus i equipaments patrimonials del país per col·laborar en aquesta iniciativa que neix amb la voluntat de ser un projecte a llarg termini. L’Observatori dels Públics neix amb la missió de contribuir a millorar el servei que els museus donen als seus públics, així com treballar per aconseguir que els museus ampliin la seva base social.

Antoni Laporte

LA CLAU DEL REGNE

Com es va fer el 2012 amb Parva Gerunda, s’aprofita l’ocasió d’una exposició al Museu d’Història de la Ciutat per anar confegint una Història de Girona que, ara, s’enriqueix amb el volum Girona medieval. La clau del regne (Girona, Ajuntament, 2014). Si el primer volum ens acostava a la ciutat antiga, aquest ens acosta, des d’aspectes molt diversos, a la ciutat medieval.
El títol ja ens transporta a una època en què Girona, vil·la fortificada, va esdevenir en molts aspectes una capital administrativa i política i un baluard per a la defensa del regne. Aquest volum és, en molt bona mesura, un recorregut per l’impacte a la geografia urbana de la dialèctica entre el creixement urbà, demogràfic, social i institucional, i la successiva delimitació dels recintes fortificats que en van condicionar el desenvolupament. La condició de ciutat fortificada en feia la clau, el control del pas, i per bé i per mal, feia honor a l’arrel mateixa de la decisió fundacional dels romans. Plaça forta amb l’avantatge del domini sobre el seu territori i la hipoteca, en temps de guerra, de patir setges successius.
El conjunt del volum queda acotat entre el segle VIII, amb l’inici del domini carolingi de la ciutat, i la fi del segle XV, marcat per la Guerra Civil catalana de 1462-1472.
Eduard Canal ens presenta l’evolució del govern de la ciutat. Una ciutat sense govern propi, marcada, en els segles alt medievals, pel poder de l’Església i pel poder del rei o dels delegats del rei, cada cop amb més preeminència en el seu paper militar de control de parts diverses dels castells i de les muralles, que eren la part essencial del sistema defensiu. Però el desenvolupament urbà i la diversificació de l’activitat econòmica van fer inevitable el sorgiment d’un tercer poder de caràcter civil i urbà, el poder municipal, que va viure dels diferents privilegis reials fins a constituir el sistema de jurats que no es va acabar d’estabilitzar del tot fins a finals del segle XV, amb la introducció de l’atzar amb la insaculació.
Marc Sureda, per la seva banda, ens presenta el paper preponderant de l’Església en la vida de la ciutat medieval, a partir del domini de l’entorn de la Catedral, primer a Sant Feliu, més endavant en un règim compartit (Sant Feliu i Santa Maria cocatedrals) per arribar, finalment, al predomini d’una única catedral intramurs. La geografia de les diferents institucions eclesiàstiques (convents, monestirs, institucions benèfiques, hospitals), del seu paper, i dels seus dominis, expressa gràficament el repartiment de la ciutat i el predomini eclesiàstic per damunt dels dominis reials.

20140731_122547

20140731_141419

Josep M. Nolla, amb el bagatge i el coneixement de tots els treballs que ha compartit amb el grup d’història i cartografia urbana, ens presenta, primer, l’evolució de les fortificacions de la ciutat i, després, el mateix creixement de la ciutat. De fet són dues aportacions complementàries. Ens adonem de la importància de l’ampliació carolíngia de la muralla romana i, especialment, de la gran obra pública duta a terme a l’entorn del límit septentrional de la ciutat, que veu sorgir nous contraforts potentíssims que aguanten un primer eixample urbà, i podem veure com, en el segle XIV, Pere el Cerimoniós, en una visió optimista de l’evolució que estava fent la ciutat en el seu creixement per l’Areny (des de les Ballesteries fins el carrer del Carme) i el Mercadal, defineix un nou perímetre que ja no variaria fins al moment mateix de l’obsolescència del sistema de fortificacions.
Jordi Sagrera fa una aproximació, al detall, a la tipologia de la casa medieval de la ciutat i al creixement en alçada, en la mesura que no sempre era possible l’horitzontalitat del creixement.
Christian Guilleré ens fa avinent com, en el creixement medieval, finalment, destaquen tres grups dominants: els comerciants, els artesans tèxtils i els artesans de la construcció a l’empara de la pròpia evolució de la formalització de la ciutat i la seva monumentalització.
Anna Gironella ens aproxima a l’assistència i la caritat a Girona, i desgrana el paper de les diferents institucions de beneficència que, de manera complementària al predomini eclesial, exercien de regulador de la pressió social i de vàlvula de les tensions alimentàries i socials (la Pia Almoina del pa de la Seu, l’Hospital de Pedret, el dels Capellans, el de Santa Caterina, l’Almoina Jueva i l’hospital dels pelegrins o de na Clara).
Jaume de Puig fa un repàs de l’activitat docent i de la vida cultural de la ciutat a l’ombra de la Catedral i de Sant Feliu, primer, amb escola i biblioteca, l’ensenyament de la càbala, el pes docent dels ordes mendicants a la ciutat, les principals figures de la baixa edat mitjana (Eimeric, Eiximenis i Margarit) i els intents de la ciutat de disposar d’ensenyaments superiors.
Pere Freixas fa un repàs de la producció i del llegat artístic de la ciutat i, amb el coneixement que el caracteritza, ens presenta el pas del romànic al gòtic i la importància dels diferents tallers que, a l’ombra sobretot de la Catedral, van deixar una empremta profunda i una obra remarcable, que Freixas repassa i enumera de forma entenedora i àgil.
I, finalment, Sílvia Planas fa esment del llegat jueu de la Girona medieval, un llegat poc visible però més que evident i que la ciutat ha de reivindicar si no vol donar una visió parcial de la seva vida material i espiritual al llarg de més de set segles.
En definitiva, d’exposició en exposició, anem disposant d’una nova Història de Girona que s’afegeix a la que va dirigir Lluís Costa, a les síntesis de Josep Clara, o a la més recent Història del Gironès. L’evolució del nostre coneixement permet una actualització successiva que no s’acaba mai.

Article de Joaquim Nadal i Farreras publicat a Diari de Girona