The Monument Men: Patrimoni i II Guerra Mundial

Em sap greu haver de dir que The Monument Men m’ha semblat una pel·lícula fallida ja que l’esperava amb interès. A banda de que l’ha construït  un George Clooney poc inspirat i que la protagonitzen importants actors aquí no gaire concentrats, decep perquè és el resultat d’una lectura esquemàtica, simplificada i força capriciosa del llibre de Robert Edsel i Bret Witter del mateix tema i títol idèntic. Deu ser el que el director troba convenient  per transformar el relat d’Edsel  i Witter en un film lleuger d’aventures bèl·liques, amb el “Políptic de Gant”  i la “Madonna de Bruges” fent el paper del “soldat Ryan” en la celebrada creació d’Steven Spielberg.

Penso que el film desaprofita un argument extraordinari i fascinant: el les dramàtiques peripècies del patrimoni artístic (i cultural) centreeuropeu al final de la II GM, entre el desembarcament de Normandia i l’ocupació d’Alemanya per part dels aliats. En particular narra les relatives al grup d’historiadors de l’art, conservadors de museus, arqueòlegs i artistes enrolats en la unitat MFAA dels exercits aliats (Monuments and Fine Arts and Archives) amb la missió, primer,  de protegir el patrimoni artístic que anava trobant el front de guerra en avançar i, després, de localitzar, recuperar i restituir als seus propietaris les obres d’art confiscades pels nazis durant l’ocupació dels Països Baixos, Bèlgica, Àustria i França. 

Davant d’aquest argument formidable i tan ric de documentació escrita i visual, trobo que és molt millor acostar-se als Monument Men que van actuar a l’Europa central a través del relat de Robert Edsel i Bret Witter. Ells opten per mantenir-se fidels a les informacions de les fonts documentals més fiables, entre les quals hi ha entrevistes, fotografies, correspondència i cròniques dels protagonistes. La història que narren és tan impressionant que no cal subratllar-la amb els maquillatges de la ficció. L’evocació transparent dels fets transmet plenament l’emoció i la transcendència d’aquell drama de l’art, esdevingut en mig de la més tenebrosa i global de les tragèdies del segle XX. D’aquesta manera les accions de rescat dels tresors artístics se’ns apareixen en tota la seva complexitat i prenem consciència de la fragilitat del llegat artístic, de la magnitud de les pèrdues, que van afectar sobretot a pintures confiscades pertanyents a allò que el Reich en va dir l’art “degenerat”. I és així que coneixem la tasca colossal que va representar la localització del botí dels saqueigs i la restitució de les peces robades als seus legítims propietaris i que ens trobem  davant de les preguntes que es feien aquells conservadors-soldats i alguns soldats i oficials de les tropes aliades: valia la pena posar en risc vides humanes per conservar els monuments culturals?, quin sentit tenia l’esforç de protegir-los en mig d’aquella sanguinària barbàrie?, per què calia salvar el patrimoni d’una nació enemiga i que havia creat els camps d’extermini?.

Tot i els indiscutibles mèrits d’un llibre  que podem valorar com una introducció de to divulgatiu i vocació de “best seller”, i a l’espera de poder llegir-ne la segona part, que Edsel dedica a les tasques de la MFAA a Itàlia (Saving Italy, 2013), crec que les aproximacions  més completes a la història del patrimoni artístic “en guerra” –les lectures més recomanables–, segueixen sent els llibres de Lynn Nicholas (The Rape of Europe, 1994) i d’Héctor Felicianio (The Lost Museum, 1998). Ambdós són narracions de més densitat, però amb accents diferents. El de Lynn Nicholas és més ambiciós des del punt de vista argumental en analitzar els efectes del cataclisme bèl·lic sobre el patrimoni de tots els països enfrontats.  En canvi, l’aportació de Feliciano destaca per la determinada defensa de la causa dels legítims propietaris de les obres confiscades i robades, i per la denúncia, sigui de les maniobres del mercat de l’art per camuflar les adquisicions il·legítimes d’alguns dels seus “tresors”, sigui del negligent comportament d’alguns museus francesos un cop acabat el conflicte a l’hora de documentar la procedència i la propietat de les pintures “recuperades”.

És en aquest dos llibres que es relaten detingudament els trasllats del contingut dels grans museus europeus a dipòsits de protecció (Prado, National Gallery, Louvre, Ermitage, els museus de Florència); i que seguim episodis impactants com ara el de les conseqüències  de les ínfules museístiques de Hitler i col·leccionistes de Goering; dels bombardeigs sobre les ciutats italianes –amb especial menció a l’episodi de la destrucció de Montecassino–; o les de  les confiscacions de l’art d’Alemanya per part de l’exèrcit soviètic que les legitimà considerant-les  botí convertit en patrimoni inalienable del poble rus en concepte de reparacions de guerra. De la mà d’aquests autors ens adonem del programat, sistemàtic i organitzat saqueig i robatori d’art als territoris ocupats per la Wehrmacht, especialment el que van afectar a les col·leccions jueves de París com les de Paul Rosemberg, George Wildenstein, Robert, Maurice i Eugène de Rothschild, Adolphe  Schloss, etc.–; i descobrim les actuacions poc escrupoloses d’uns quants marxants d’art i antiquaris parisencs i suïssos, beneficiaris de la compra a preus molt assequibles de l’art  confiscat que els dirigents nazis no volien per als seus museus en titllar-lo de degenerat. I sempre, en mig de totes aquestes terribles situacions se’ns mostren les accions dels historiadors de l’art mobilitzats, ja fos involucrant-se en la protecció d’urgència dels béns culturals, o legitimant i gestionant les confiscacions i les apropiacions per part del III Reich.

Per acabar, crec que tot i la formidable contribució d’aquestes obres, el repàs d’aquells episodis esgarrifosos encara podria d’enriquir-se amb dues aportacions més, de gèneres ben diferents. La primera podria ser una emocionant lectura entorn de les brutals conseqüències dels bombardejos aliats sobre els centres històrics (i la població) d’Alemanya, la d’un text literari d’alçada: La història natural de la destrucció (2001) de W.G. Sebald. Com diu l’autor: “Encara que sigui vagament, avui és molt difícil de fer-se una idea adequada de la immensa devastació que es va abatre sobre les ciutats alemanyes en els darrers anys de la segona guerra mundial, i encara és més difícil reflexionar sobre l’horror que va acompanyar aquella devastació”. La segona hauria de ser la sèrie documental The Rape of Europe, resultat, és significatiu, de la col·laboració de Lynn Thomas y Robert Edsel (vegeu http://www.rapeofeuropa.com) que aporta les impressionants filmacions que ens han arribat de tots aquells fets,  que els documenten i els acrediten amb una força expressiva gairebé insuperable. En la meva opinió, històries com aquestes semblen adir-se més als recursos de la història del documental, a la veritat nua i poderosa d’una imatge o una filmació captada en directe, que amb les estratègies de la ficció.

 

Joan Bosch Ballbona. Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural

Le Corbusier. Un atles de paisatges moderns

Le Corbusier. Un atles de paisatges moderns, una de les grans apostes del Caixaforum per aquesta temporada, arribava a Barcelona el 29 de gener (i s’hi estarà fins l’11 de maig) avalada per l’èxit obtingut a Nova York l’estiu passat, on la varen veure més de 400.000 persones. La mostra, organitzada pel Museum Of Modern Art (MoMA) amb el suport de la Fondation Le Corbusier de París, passa per Barcelona camí de Madrid, on es podrà veure a partir del juny.  Una itinerància que contribueix a fer rendible econòmicament el projecte, però que li acaba passant alguna factura. Le Corbusier. Un atles de paisatges moderns ressegueix a bastament les sis dècades de trajectòria professional d’un dels creadors més destacats del segle XX, tot i que ho fa amb una deslocalització absoluta. Presenta al Le Corbusier (nom artístic de Charles-Édouard Janneret) arquitecte, urbanista, pintor, dissenyador d’interiors, escriptor, editor, fotògraf… l’artista total que va enlluernar el món amb la seva força creativa i l’originalitat de les seves propostes. La figura que va captivar a tota una generació d’arquitectes catalans. Aquest aspecte, tant important per a l’espectador català, és obviat a l’exposició, on només s’esmenta de passada la seva participació en el Pla Macià (1932-1935). Cap menció, per exemple, a les seves cèlebres conferències a la Sala Mozart de Barcelona de l’any 1928, considerades el moment fundacional del racionalisme a Catalunya. Res tampoc de la prolífica relació i amistat que va mantenir amb Josep Lluís Sert, ànima del mític GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per el Progrés de l’Arquitectura Contemporània).

A partir de dibuixos, pintures, projectes arquitectònics, fotografies, mobiliari i maquetes d’edificis, l’exposició porta a Barcelona els projectes dels anys de joventut a la Suïssa natal  i els de la Mediterrània al final de la seva carrera, passant a vol d’ocell pels de la seva plenitud professional a: Istanbul, Atenes, Roma, París, Ginebra, Moscou, Barcelona, Nova York i l’Índia. Una gran retrospectiva panoràmica amb una enorme mancança de contextualització amb la ciutat acull.

Gemma Domènech Casadevall, investigadora de l’ICRPC

EL PATRIMONI MUSICAL DE CRETA

Ressenya del llibre: Ta Kritikà. Viatge per la música de Creta. (Aproximació etnogràfica al fenomen musical cretenc). Autor: Jordi Alsina Iglesias. Edita: Grup de Recerca Històrica i Etnològica Catalana, 2013. 189 pàgines.

 Creta

 

Ens trobem davant d’un excel·lent treball d’investigació en el terreny de l’antropologia de la música, un llibre fruit d’una llarga immersió en el treball de camp a l’illa de Creta entre els anys 2006 i 2009 per a estudiar la funció social i cultural de la música tradicional cretenca, és a dir, Ta Kritikà. Durant aquest període Jordi Alsina va poder, com escriu ell mateix al prefaci, “conèixer una Creta diferent de la que surt a les postals per a turistes”, i sobretot, “viure el dia a dia de l’illa com un membre més de la seva comunitat”. L’autor pren la música cretenca com un artefacte cultural i ho fa a través de la immersió etnogràfica, començant per aprendre a tocar el llaüt i a ballar la música tradicional cretenca mentre viu en un poble de l’interior de Creta i recull informació etnogràfica dels seus habitants sobre les múltiples facetes de la música tradicional, assisteix a concerts, casaments, festes cíviques i religioses on la música és un element central.

Jordi Alsina reflexiona en aquest llibre sobre la funció identitària d’aquesta expressió musical cretenca coneguda com Ta Kritikà, el bricolatge  d’una identitat insular mitjançant la música tradicional, la seva patrimonialització i, en definitiva, l’etnicitat cretenca o “creïcitat”. I ho fa a partir d’observar i analitzar tot el que envolta la música: músics, públics, instruments, tècniques d’execució, context festiu, balls, lletres, melodies, paisatges, context social, econòmic i polític, influències estètiques externes, etc.

El llibre es pregunta per l’origen de la música tradicional cretenca i sosté que aquesta qüestió sobrepassa les “qüestions estrictament musicològiques i que entren clarament en un debat de caràcter ideològic”, on l’afer de l’etnicitat -la identitat cretenca en el context político-econòmic actual- esdevé clau. Alsina parla de “l’aiguabarreig”, concepte molt adient per referir-se a la mescla d’influències musicals del mar Mediterrani, i a través d’un dels seus principals informants fa una crítica al concepte de “Música de la Mediterrània” que tant ha proliferat a través dels festivals celebrats als diferents països d’aquestes ribes, explicitant que es tracta d’un “concepte construït” per a “legitimar uns interessos polítics i econòmics” més que no pas responent a criteris netament musicològics.

Aquest llibre cal doncs emmarcar-lo en el context de l’antropologia de la música, terreny que han conreat molt pocs investigadors al nostre país. És per tant una aportació original, i poc freqüent a casa nostra, per al coneixement i la reflexió sobre el patrimoni musical dels pobles de la Mediterrània i els seus usos actuals.

Eliseu Carbonell, investigador de l’ICRPC.

BADIU, LA FINESTRA DEL PATRIMONI

Encetem des d’aquest bloc  un contacte setmanal des de l’Institut Català de Recerca en el Patrimoni Cultural amb la voluntat  d’emetre opinió, valorar l’actualitat, ponderar el sentit del patrimoni, analitzar les polítiques patrimonials i opinar sobre el sentit, els usos, el valor i la conservació del patrimoni.

Observem com cada dia trobem motius per a aquesta anàlisi i aquesta reflexió.

Notícies sobre noves descobertes ja sigui com a conseqüència de treballs de rehabilitació de monuments o com a resultat d’excavacions arqueològiques, d’unes pintures romàniques  a uns banys rituals jueus. Reclamacions ciutadanes per a la preservació, catalogació i protecció declarada de vestigis d’edificacions en estat precari però que contenen una càrrega simbòlica i identitària local. Conflictes d’interessos entre la voluntat de conservació i l’exercici de l’urbanisme i el creixement dels pobles i de les ciutats.

Pel·lícules, exposicions i estudis sobre l’art en perill, l’art en temps de guerra, l’acaparament de l’art com a signe de poder o de preeminència, la tresorització de l’art i del patrimoni per a un gaudi secret i clandestí.

Grans complexos restaurats, rehabilitats i reincorporats al patrimoni col·lectiu amb nous usos i noves funcions diferents de la funció originària per a la que van ser concebuts i construïts, com és el cas més recent de l’impressionant complex dels edificis de l’antic Hospital de Sant Pau a Barcelona.

Llocs d’història i de memòria als que s’assignen nous valors patrimonials per tal d’assolir noves pautes interpretatives del nostre passat recent o remot. Museus i memorials proliferen abundosament en un intent de fixar pel futur moments crucials i carregats de sentit històric.

La llista seria inacabable i només cal espigolar diàriament a la premsa escrita per trobar un fil conductor que justifica l’actualitat reflexiva que pensem atorgar a aquestes reflexions setmanals que brindem com  una tribuna a totes les persones i entitats interessades en els temes patrimonials.

L’abast del patrimoni és immens des de la conservació del patrimoni documental, gràfic, fotogràfic i audiovisual, al patrimoni literari, artístic i monumental. Rastrejar la petjada de la nostra societat la pauta de les seves dèries, les influències rebudes, els recursos esmerçats, la vinculació entre la historia i el patrimoni, els gustos dels grups socials o els seus interessos reflectits en aportacions patrimonials concretes. Tot transmet un interès i una preocupació.

La formació, construcció, destrucció, reutilització, rehabilitació d’un patrimoni, de l’herència rebuda, del nostre bagatge col·lectiu, bé mereix un esforç constant per seguir de prop els nous temes i els vells debats. Per preservar la memòria, la historia i per saber llegir amb intel·ligència les dinàmiques socials, polítiques, econòmiques i culturals de la nostra peripècia col·lectiva.

Joaquim Nadal i Farreras. Director de l’ICRPC. UdG.