ELS GRAVATS RUPESTRES. UN PATRIMONI POC CONEGUT

ORISTA 099

Els gravats rupestres es poden localitzat en nombrosos jaciments a l’aire lliure o en edificis religiosos, civils i militars entre d’altres espais. Aquestes manifestacions  son una mostra del simbolisme i costums presents en diferents períodes històrics i realitzades per persones habitualment anònimes .

Els estudis sobre aquest tipus de manifestacions rupestres,  cada vegada són més nombrosos, estant al capdavant comunitats com Balears, Catalunya, València i recentment Aragó, on s’han desenvolupat recerques  de síntesi.

El problema de la interpretació i estudi dels gravats rau en el fet que, tot i que en els darrers vint anys s’ha incrementat notablement l’estudi d’aquestes manifestacions,  la manca d’uns criteris estables i la gran varietat d’opinions i interpretacions amb treballs dispersos i pocs estudis de síntesi no ha possibilitat grans avenços en aquest camp, especialment en el cas de la contextualització cronològica.

La poca atenció donada a aquest tipus de representacions tant gravats com grafits ha comportat la desaparició de moltes d’aquestes representacions. Per una banda, en jaciments a l’aire lliure han patit la deterioració pels efectes meteorològics o la pressió urbanística. Per altra banda, els grafits presents en edificis històrics han desaparegut degut a reformes que no han tingut en compte la seva  presència.

Antoni Rojas Rabaneda

Festivals, fires i mercats de recreació històrica (II)

IMG_0103

 

Els esdeveniments de “recreació” històrica es presenten com una bona proposta de difusió de la història i el patrimoni cultural. Tanmateix, tot i que en el 100% dels festivals, fires i mercats que es celebren a Catalunya el reclam principal és la història i el patrimoni cultural, es troben a faltar activitats de divulgació en un alt percentatges d’elles. La escassa qualitat de les representacions i recreacions pot rebre una resposta negativa per part del visitant, que se sent defraudat en relació a allò que els organitzadors havien publicitat. Molts d’aquests esdeveniments es redueixen a parades amb artesans i no artesans disfressats i, per tant no els podem considerar com activitats de recreació històrica.

Les riuades de gent que arriben a les poblacions catalanes atrets pel món medieval o la Roma antiga  pot ser una bona oportunitat per difondre el patrimoni cultural divers conservat i un bon element de promoció dels municipis especialment en moments de crisi econòmica.

Antoni Rojas Rabaneda

Alguns treballs en relació a esdeveniments de recreació històrica:

ROJAS, A. (2012) Una proposta d’oci i activitat turística a partir del patrimoni cultural: Esdeveniments de divulgació històrica de Catalunya. Papers of first congress of leisure and tourism OCITUR 2012, Mataró, p.904-926. ISBN: 978-84-695-3343-7

ROJAS, A. (2012) Cultural Events and Cultural Heritage in times of crisis: A Case in Catalonia. Celebrate to prosper. Potentials for tourism, festivals and cultural events in times of crisis. (Lyck, L.,Long, Ph., Grige, A.X. Ed.) CBS Copenhagen Business School Publications, Denmark. 

ROJAS, A. (2011) “Herramientas y estrategias de difusión del patrimonio histórico: los eventos de recreación histórica en Cataluña”. e-rph, Revista Electrónica de Patrimonio Histórico, núm 9. ISSN 19887213

 

Los eventos de “recreación” histórica se presentan como una buena propuesta de difusión de la historia y el patrimonio cultural. Sin embargo, aunque en el 100% de los festivales, ferias y mercados que se celebran en Cataluña el reclamo principal es la historia y el patrimonio cultural, se echan en falta actividades de divulgación en un alto porcentajes de ellas. La escasa calidad de las representaciones y recreaciones puede recibir una respuesta negativa por parte del visitante, que se siente defraudado en relación a lo que los organizadores habían publicidad. Muchos de estos eventos se reducen a paradas con artesanos y no artesanos disfrazados y, por lo tanto no los podemos considerar como actividades de recreación histórica.

Las riadas de gente que llegan a las poblaciones catalanas atraídos por el mundo medieval o la Roma antigua puede ser una buena oportunidad para difundir el patrimonio cultural diverso conservado y un buen elemento de promoción de los municipios especialmente en momentos de crisis económica.

Antoni Rojas Rabaneda

@arojasrabaneda

 

Algunos trabajos en relación a eventos de recreación histórica:

ROJAS, A. (2012) Una proposta d’oci i activitat turística a partir del patrimoni cultural: Esdeveniments de divulgació històrica de Catalunya. Papers of first congress of leisure and tourism OCITUR 2012, Mataró, p.904-926. ISBN: 978-84-695-3343-7

ROJAS, A. (2012) Cultural Events and Cultural Heritage in times of crisis: A Case in Catalonia. Celebrate to prosper. Potentials for tourism, festivals and cultural events in times of crisis. (Lyck, L.,Long, Ph., Grige, A.X. Ed.) CBS Copenhagen Business School Publications, Denmark. 

ROJAS, A. (2011) “Herramientas y estrategias de difusión del patrimonio histórico: los eventos de recreación histórica en Cataluña”. e-rph, Revista Electrónica de Patrimonio Histórico, núm 9. ISSN 19887213

Fires i mercats de recreació històrica

Activitat de recreació històrica

El passat cap de setmana es va celebrar una nova edició del Mercat medieval de Castell d’Aro. Aquestes fires o mercats de recreació històrica s’han consolidat a Catalunya i actualment es celebren una vuitantena emmarcades en diferents períodes històrics.

L’agost, degut a la calor, és un mes amb poca presència d’aquests esdeveniments, només  un 4% del total.

Segons un estudi de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural els mesos on es celebren més fires son el maig amb el 18%, setembre (18%) i juny (14%). Es pot comprovar com durant els mesos d’estiu, juliol i agost, els mes calorosos, el nombre de fires és mes reduït. Així, al juliol es documenten el 10%.

Per altra banda, el període històric més habitual en aquestes fires és l’època medieval amb el 51%.  A molta distància,  documenten fires i mercats ambientades en  la cultura romana antiga (14%), en l’època moderna (15%)  i en l’època contemporània (15%). Les menys habituals són les emmarcades a la Prehistòria i  època ibèrica.

Antoni Rojas Rabaneda

Els escorxadors. Un exemple de patrimoni arquitectònic en perill

Els escorxadors són un bon exemple d’un tipus d’edifici en el que el seu valor utilitari pot arribar a anul·lar el seu valor patrimonial. Per tant, perdut el primer, no hi ha raons que n’aconsellin la seva rehabilitació i conservació. Per sort, aquesta tendència es comença a invertir i exemples com el de l’Escorxador de Figueres, rehabilitat l’any 1986 per acollir l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, cada vegada són més fàcils de trobar.

 

A Catalunya, la construcció més o menys sistemàtica d’equipaments dissenyats específicament per al sacrifici del bestiar va arrencar a mitjan segle XIX, fruit dels corrents higienistes arribats d’Europa que van desembocar en la promulgació de la Reial Ordre de 25 de febrer de 1859. Poc a poc, la matança del bestiar per a consum humà, esdevé un servei municipal fonamental i la majoria de consistoris promouen des de finals del segle XIX la construcció, en terrenys situats fora vila, de nous i moderns edificis destinats a aquesta activitat. La importància que els consistoris donen a l’edifici, sens dubte icona de progrés per al municipi, es deixa entreveure en l’aspecte monumental que sovint presenten. Són projectes dissenyats per l’arquitecte municipal respectiu o bé, quan no n’hi ha, pel provincial. En tots els casos són professionals de primera fila que es serviran dels cànons estilístics de la seva època per a materialitzar les seves propostes. Per tant, estem parlant d’una arquitectura monumental construïda seguint els cànons estilístics de l’època: sigui el modernisme, el noucentisme o bé el racionalisme. Uns edificis que més enllà del seu utilitarisme podien arribar a crear estil en les viles on es construïen. Però aquestes raons sovint no s’han tingut en compte. La pressió urbanística, fruit del creixement demogràfic, ha absorbit cap a l’interior dels pobles aquests equipaments. Paral·lelament els avenços en matèria sanitària i la modernització de la indústria càrnia ha tornat obsoletes aquestes instal·lacions i a partir dels anys setanta la majoria d’escorxadors catalans van tancant les seves portes.

 

Enguany hem elaborat un cens dels escorxadors per a la demarcació de Girona (i considerem que els seus resultats podrien ser extrapolables a la resta del país). Dels 25 municipis estudiats, únicament en tres segueix en ús l’edifici “històric”. Pel que fa a la resta, gairebé el 30% han estat enderrocats, la mateixa proporció es manté dempeus però en estat d’abandó (en el millor dels casos relegats a magatzems municipals) i només el 42% restant han estat, o estan actualment, en procés de rehabilitació i se’ls ha trobat un nou ús.

Gemma Domènech i Casadevall

Antic Escorxador de Figueres. Foto: Jordi S. Carrera – ICRPC

Patrimonis Fràgils. Una arquitectura entre la desaparició i la reutilització

En aquest inici de segle XXI, tot i l’eixamplament fet des del món acadèmic del concepte de patrimoni, la societat i, en la majoria de casos, els responsables polítics, segueixen aplicant la definició sorgida en el segle XIX, que considera que són principalment els grans edificis del poder civil i religiós els que mereixen ser conservats i restaurats. Aquesta concepció decimonònica del significat de patrimoni prioritza el valor monumental i l’antiguitat de l’edifici, i comporta paral·lelament la desprotecció total d’edificis d’altres característiques però igualment d’alt valor històric i, per tant, patrimonial en el sentit actual de la paraula.

 

Sota la denominació de “patrimonis fràgils”, manllevada de la sèrie publicada per Joaquim Puigvert i Mònica Bosch a la Revista de Girona, agrupem unes tipologies tradicionalment menystingudes en els inventaris de protecció del patrimoni i que per aquesta circumstància estan en perill de desaparició. Ens referim a fàbriques, estacions de tren, escoles, escorxadors o places de braus, entre molts d’altres. Uns immobles als quals la Llei de patrimoni cultural de Catalunya de l’any 1993 reconeix el seu valor, però que a la pràctica es continuen obviant en els catàlegs de patrimoni. Més enllà de la pervivència del concepte antic de patrimoni, la seva vulnerabilitat ve determinada per raons polítiques o ideològiques, per criteris estètics i sobretot per la pressió urbanística.

 

Fàbriques, estacions de tren, escoles i escorxadors han de ser considerats icones urbanístiques de referència, testimonis del seu moment històric i símbol del progrés. Això permetria sentir-los com a patrimoni col·lectiu i preservar-ne l’existència mantenint-ne el seu ús o dignificant-los com a espais d’ús públic. Malauradament, alguns d’aquests immobles han sucumbit en l’incert camí que travessa tot edifici des que cau en l’obsolescència fins que se’n reivindica el seu valor històric. La memòria de vegades treballa més lentament que els interessos urbanístics, especulatius, o que la simple necessitat d’espai.

Gemma Domènech i Casadevall

Antiga estació de Bescanó. Foto: Jordi S. Carrera - ICRPC

S’Agaró versus Club Med

Ara que han estat desmantellats els 400 bungalows aixecats al Cap de Creus és un bon moment per reflexionar entorn al valor patrimonial de l’arquitectura d’estiueig. El desenvolupament del turisme durant el segle XX va comportar una revolució urbanística i paisatgística sense precedents a la Costa Brava. Després d’un segle de transformacions, moltes de les propostes arquitectòniques que s’han anat succeint ja han entrat en procés de patrimonialització, tot i que amb fortuna molt diversa. Al litoral gironí hi ha diversos exemples que ajuden a explicar com la valoració de l’arquitectura sorgida a redós del turisme no es pot explicar només des d’un punt de vista artístic o patrimonial, sinó que està profundament subjecta als canvis sociopolítics del país. Dos exemples ens serviran per il·lustrar-ho.

El primer, la Urbanització de s’Agaró, està vinculat als primers estiuejants procedents de les classes dirigents i més acomodades. Aquesta és una proposta al servei d’un projecte de país i de cultura. Rafael Masó fascina amb el seu discurs a un promotor sensible als valors nacionalistes, i junts basteixen un projecte d’afirmació catalanista en plena dictadura de Primo de Rivera. A S’Agaró queda establerta una tipologia de xalet que triomfarà durant decennis a la Costa Brava. Una arquitectura de filiació noucentista que aspira a traspuar l’essència de la nació Catalana.

El segon exemple, el del Club Mediterranée al paratge de cap de Creus, respon a un context diferent. Fou construït en els anys seixanta pels arquitectes Jean Weiler i Pelayo Martínez Paricio en un moment de popularització i universalització del fenomen turístic. El campament instal·lat entre Cala Culip i el Pla de Tuleda, va ser construït adaptant-se perfectament a la topografia del lloc i es va aconseguir que les construccions sobresortissin el mínim per sobre el terreny. Tot i això, la seva situació al bell mig del Parc Natural del Cap de Creus, ha suposat la seva desaparició.

Dos models que han tingut sort molt diversa. Mentre que el complex de s’Agaró s’ha consolidat com un exemple d’urbanització d’alt estànding que ha transformat un entorn privilegiat aconseguint un equilibri entre la urbanització i el paisatge, el Club Mediterranée ha sucumbit sota les excavadores quan, paradoxalment, és el model d’urbanització turística més ben integrat paisatgísticament al seu entorn. Mentre que el prestigi dels seus impulsors i la proximitat a un entorn urbà ha garantit el futur de la primera, la segona ha estat víctima d’una política conservacionista basada no en el desenvolupament harmònic de tot el litoral sinó en la preservació integral de porcions de territori, amb la mala fortuna d’haver quedat enclavada en un d’aquests espais.

Gemma Domènech i Casadevall

Treballs d’enderroc dels bungalows del Club Med el juliol de 2009. Foto Lluís Serrat - ICRPC

ARRELS, CONREU DE SABERS

L’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural ha recolzat la iniciativa Arrels, Conreu de Sabers per documentar les dades sobre la cultura rural catalana. Al juliol s’ha inaugurat la web d’aquesta iniciativa de la Fundació Món Rural.

http://www.arrelsconreusabers.cat/

Per tal de recopilar, catalogar i divulgar els coneixements populars de la cultura rural catalana s’ha creat aquest web. L’espai vol centralitzar la documentació existent referent a la cultura rural a Catalunya i difondre les iniciatives que treballen en el territori per la divulgació i recuperació dels sabers populars, afavorint el diàleg i l’establiment de sinèrgies entre elles.

Des de l’inici del projecte l’any 2009, la Fundació del Món Rural, coordinadora i promotora d’aquesta iniciativa, ha treballat conjuntament amb els col·lectius i organismes implicats en el camp de la cultura rural mitjançant la realització de trobades periòdiques on s’han anat concretant i consensuant els continguts i el desenvolupament del projecte.

Per altre cantó, el projecte arrels. conreu de sabers també es concreta en altres formats com la publicació de materials divulgatius, dels quals “Saber dels cereals. Cultivant cultura. Retalls d’un passat present” és el primer volum de la col·lecció.

Antoni Rojas Rabaneda